Walter Benjamin, el nostre contemporani

Poc es podia imaginar el filòsof berlinès Walter Benjamin en el seu últim reducte, un poblet d’esquerpa bellesa, fronterer amb França i anomenat Portbou –on va morir de desesperació el 26 de setembre del 1940–, que a inicis del llavors llunyà segle XXI es convertiria en un dels pensadors més influents, citats i comentats. El triomf de Benjamin és amarg. La versió oficial diu que va arribar malalt fugint del nazisme i que, mancat del necessari visat, no va poder creuar Espanya per arribar a Lisboa, enclavament fonamental per vitajar als Estats Units. La versió oficial parla de suïcidi amb morfina. L’altra apunta a l’assassinat. El relat de la seva mort s’ha convertit gairebé en un gènere de la literatura. Però avui no interessa només el seu patètic final. El seu pensament profètic, poètic, fragmentari i híbrid, tan modern i d’acord amb aquests temps, segueix viu. Enfront d’altres filòsofs de més consideració en el seu moment, Benjamin serveix de sedàs amb el qual filtrar les nostres inquietuds més contemporànies.

Les empremtes d’aquesta pervivència només cal buscar-les a les llibreries. Tenim per exemple La maleta de Portbou, revista de pensament dirigida per Josep Ramoneda que li ret homenatge en títol i intencions. Tenim els seus llibres: la recuperació dels seus aforismes a Calle de sentido único (Akal) o l’antologia Materiales para un autorretrato (FCE), que inclou textos inèdits, als quals s’unirà al maig Iluminaciones (Taurus), una selecció dels seus treballs fonamentals.

Referència constant

A més, en els últims anys no hi ha treball narratiu en què el seu autor no reconegui un deute amb ell. Éric Vuillard i el seu L’ordre del dia, Fernandez Mallo i la seva Trilogía de la guerra o Jorge Carrión i el seu Barcelona, llibre dels passatges en són exemples. «Igual que Freud i Nietzsche, Benjamin ha sigut també un gran escriptor. En el seu cas, la seva vigència té a veure amb la seva capacitat de seducció, és un autor líric, dramàtic i assistemàtic, creador d’una filosofia oberta» explica Carrión, que creu que el seu treball amb la fragmentarietat tan característica de l’autor alemany prefigura el nostre actual sistema de lectura en tapís, així com el flaix, la il·luminació o el canvi de canal que són tan propis d’aquesta època.

En l’apartat dels intents narratius i/o assagístics d’acostar-se a la vida i al pensament del filòsof destaca el llibre d’Álex Chico, Un final para Benjamin Walter (Candaya), en al·lusió al funcionari espanyol que, patèticament, el va rebatejar en la seva partida de defunció. El llibre, tan «dispers» com els escrits del filòsof, havia de ser una indagació sobre la mort de Benjamin, però es va convertir en un llibre de viatges en què l’últim paisatge del filòsof, Portbou, funciona com una projecció de bona part de l’obra d’aquest. «En pocs llocs he sigut testimoni d’un diàleg tan intens d’un escriptor i un territori –explica Chico–. Portbou en certa manera és una mica terra de ningú, perquè va ser un poble que va tenir la seva importància i que en els últims anys està en caiguda lliure, com testimonien les duanes, l’estació de ferrocarril, el passeig marítim, aturats en el temps. Crec que aquesta incúria és un exemple de la nostra forma de gestionar el passat». Chico explica que avui només les escultures commemoratives de l’artista israelià Dani Karavan i un Centre d’Estudis Benjaminians –que no acaba d’arrencar– són, juntament amb la seva tomba, les úniques empremtes del seu pas.

A Eivissa

També té accent local el rescat de la biografia Experiencia y pobreza. Walter Benjamin en Ibiza, de Vicente Valero (Periférica), que explora amb delicadesa els dos viatges que l’alemany va fer a l’illa pitiüsa el 1932 i 1933 i que corresponen als primers moviments del llarg exili de l’escriptor fora d’Alemanya i que Valero descriu com «un últim sospir poc abans de ser arrossegat pels esdeveniments que havien de portar Europa a la catàstrofe».

Notícies relacionades

El ressorgir d’un fenomen

Castellanismes al "túnel del terror" contra el català

Més excèntrics són altres acostaments al personatge. Hi ha l’artefacte gràfic (és difícil dir-ne només còmic) del francès Fredéric Pajak, que s’ha valgut de la seva figura per abordar un assaig gràfic (gènere inventat per ell i que per a aquesta obra tindrà sis entregues) en què el filòsof té gran protagonisme. El més recent, Manifiesto incerto 2 (Errata Naturae), se centra en la gestació del seu inacabat i parisenc Libro de los pasajes. O, en el seu vessant més de paper cuixé, Asja (Comanegra), novel·la que la mallorquina Roser Amills ha dedicat a la directora de teatre letona i amant de Benjamin Asja Lacis. O Angelus novus Angelus novus(Siruela), una altra novel·la amb la qual l’albanès Bashkim Shelhu estableix un paral·lelisme entre l’intel·lectual perseguit pel nazisme i el seu propi empresonament sota el dictador Enver Hoxha.

Susan Sontag va dir de Benjamin molt encertadament que «estava vivint en una època en què tot el que valia era l’últim de la seva espècie». Per això no sorprèn la seva pervivència en un temps viscut com a declivi, com a fi d’època. «No sé exactament per què, però és fàcil analitzar la realitat a partir del que va deixar escrit –aventura Chico–. I encara que avui tothom se l’apropia, fa la sensació que en realitat no pertany a ningú».