Steven Spielberg: "Les xarxes socials han creat una excusa per no mirar-nos als ulls"

Als 71 anys, molt lluny de pensar a retirar-se de la professió, Steven Spielberg segueix desafiant-se a si mateix i, de passada, entretenint i emocionant el públic, alhora que omplint de dòlars les taquilles dels cines. Si a principis del segle XX ja ens va parlar d'un futur opressiu a Minority report, ara ens torna a avançar com serà el nostre món a Ready player one. Basada en el best-seller homònim d'Ernest Cline, la pel·lícula ens transporta a un futur pròxim distòpic en què la gent s'evadeix en un entorn de realitat virtual denominat Oasis, creat per un excèntric milionari que, abans de morir, ofereix la seva fortuna com a premi al guanyador d'una frenètica recerca del tresor pels llocs més inhòspits del seu món virtual.

Amb explosives seqüències d'acció i incomptables referències a la cultura pop dels 80 i els 90, la pel·lícula no podia haver caigut en més bones mans. Però, ¿Spielberg pensava el mateix quan va decidir fer-la? "Estic ficat en un projecte que m'entusiasma, però ja veurem si tinc prou energia per portar-lo a terme, o si l'hauré d'abandonar", ens havia confessat el desembre del 2015, durant la promoció d'El puente de espías. Avui, a Los Angeles, l'Spielberg que tenim davant no dona mostres de voler tirar la tovallola.

Han passat dos anys llargs des que ens va parlar d'aquest projecte i el resultat arriba ara a la pantalla. Veig que no li han flaquejat les forces...

Bé, hi va haver un moment en què vaig pensar a demanar ajuda, però al final, amb unes hores de son, un parell de tasses de te i l'ànim de la meva dona, vaig tirar endavant (riu). Reconec que ha sigut un dels reptes més difícils de la meva carrera.

¿En quin sentit?

A nivell tecnològic, fer Ready player one ha sigut tan complicat com preparar un pastís de 16 pisos. Tota la tecnologia que utilitzem s'havia de barrejar i unir de tal manera que l'espectador no la percebés quan mirés la pel·lícula. 

Fa poc va estrenar Los archivos del Pentágono. Ara estrena Los archivos del Pentágono. Ready player one

És el meu cap, que no para de funcionar i de buscar noves coses per fer. Quan m'arriba una proposta interessant, no m'hi puc resistir. M'ha passat sempre.

¿Què el va atraure de Ready player one

Veig que avui dia la gent busca cada vegada més escapar-se del món que els envolta i només troba satisfacció en la realitat virtual. D'això precisament tracta la pel·lícula. És una aventura fascinant que es porta a terme en dos llocs de manera simultània, una competició entre el món real i el digital. És una paràbola actualitzada de moltes històries que han convidat el públic a abandonar el món conegut i endinsar-se en un altre d'imaginari. Potser és l'univers més emocionant de què he tingut l'honor de formar part com a cineasta.

Vostè va ser un dels primers a fer pel·lícules sobre robots i eines com Siri abans que formessin part de la consciència col·lectiva. ¿S'havia imaginat que això passaria algun dia?

Sí, crec que tota la ciència-ficció no deixa de ser un cúmul d'històries amb lliçó que al final es compleixen. Potser no passaran tan ràpid com els cineastes o els escriptors de ciència-ficció prediuen, però acaben passant. És el cas, per exemple, de l'obra de George Orwell, 1984, que es va complir fins i tot abans d'aquesta data.

¿Com veu el món d'avui, senyor Spielberg?

El veig com un món on les regles només existeixen per conveniència d'algunes ideologies. Jo vaig néixer després de l'Holocaust, però en els meus 71 anys de vida no havia vist aquest nivell de barbàrie. Com qualsevol pare i qualsevol ésser humà conscient del món que l'envolta, veig coses a les quals no em podré acostumar mai.

Tant a Los archivos del Pentágono com a Los archivos del PentágonoReady player one

Jo tinc un gran respecte per la història del món, que és precisament on he trobat moltes de les històries de les meves pel·lícules. Començant per La llista de Schindler, que parla de la importància de no oblidar el passat perquè no es repeteixi, i seguint per Los archivos del Pentágono, una història que va arribar a les meves mans després de l'elecció del president Trump, un moment en què em vaig adonar que la nostra independència era alterada per una conscient marginalització de la premsa per part de la nova administració, que qualifica de "notícies falses" tot el que no estigui en la seva línia. La veritat torna a estar en perill, com ho va estar en l'era de Nixon.

¿Quins consells dona als seus fills respecte a les xarxes socials?

La majoria dels meus fills ja no viuen amb nosaltres, cadascun té la seva vida, però quan ens reunim tots, a casa tenim una regla: deixar fora els aparells mòbils o qualsevol altra distracció que pugui interrompre la nostra conversa. Les xarxes socials han creat una excusa per perdre el contacte visual entre éssers humans. Els nous mitjans no requereixen el cara a cara per comunicar-se. Crec en el valor de mirar una persona als ulls i tenir una conversa. Això m'espanta. Avui hi ha menys contacte social. Crec que genèticament canviarem.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

¿En quina mesura?

Aviat els éssers humans tindrem tots escoliosi de cervicals. La nostra postura habitual és amb el cap acotat, sembla que sempre estem resant. Digui'm carca, però és clar que no soc un fan de les xarxes socials i això ho saben tots els que em coneixen. No he entrat mai a Twitter o Facebook. Animo els meus fills a buscar les fonts d'informació fora de Siri i que visquin el món real i no el d'un reality show.