Tarik Saleh: "El poder pot generar monstres"

La primavera àrab està a punt d’esclatar i un detectiu recorre els carrers de la capital egípcia per investigar l’assassinat d’una cantant. Aquest és el punt de partida d’El Cairo confidencial, un fantàstic noir amb tot el sabor del cine clàssic traslladat a la convulsa realitat social d’un país en plena efervescència revolucionària. Una pel·lícula gràcies a la qual el seu director, Tarik Saleh, ha aconseguit diversos reconeixements, entre ells l’Espiga d’Or en la passada Setmana Internacional de Cine de Valladolid, i un gran èxit comercial a França. El cineasta, que també és documentalista, autor de videoclips de Lykke Li, expert en cultura urbana i un reconegut grafiter a Suècia, on resideix, torna als seus orígens per explicar una història de corrupció endèmica que abraça tots els estadis d’una societat manipulada pel poder i les altes instàncies.

–¿D’on sorgeix la idea de la pel·lícula? 

–Parteix d’un fet real que va tenir lloc a Dubai el 2008, l’assassinat de la cantant libanesa Suzanne Tamim. Primer es va detenir un policia que semblava estar-hi implicat, però van haver de furgar molt més per arribar al verdader responsable, un dels empresaris més rics del país, Hisham Talaat Moustafa, una espècie de Donald Trump egipci. Estava construint una ciutat sencera i molts alts càrrecs hi tenien interessos, així que pràcticament comptava amb immunitat per fer tot el que volgués. Estava fora de la llei i actuava en conseqüència. Va ser un gran escàndol quan els esdeveniments van sortir a la llum i la societat es va adonar de fins a quin punt el poder pot generar monstres.

–¿Per què va decidir ambientar la pel·lícula en la primavera àrab? 

–Vaig començar a escriure el guió el 2010 i just en aquell moment van començar els primers moviments. Em vaig adonar que era un esdeveniment massa important per deixar-lo a un costat. Una revolució així a Egipte semblava impensable i, no obstant, havia passat. Vaig decidir no només utilitzar-ho com a marc, sinó que hi hagués una connexió interna amb el nucli de la pel·lícula. Al capdavall, tot el que passa té molt a veure amb el cansament a què va arribar la població després d’anys de submissió a una dictadura com la de Hosni Mubàrak.

–Vostè té molta experiència en el terreny documental. ¿Com va integrar aquest registre en la pel·lícula? 

–Quan practico el gènere documental em trobo moltes més traves. Has de ser fidel a la realitat. Encara que coneguis la veritat, has d’anar amb molt de compte, aferrar-te als fets d’una manera fefaent. Quan capto amb el meu objectiu una situació particular, em faig preguntes simples per veure si crec en el que veig i ho puc transmetre. Però això també s’hauria d’aplicar a la ficció, ¿no? La gent tendeix a pensar que qui fa pel·lícules s’oblida de la realitat, però això no és veritat.

–Va fer un documental, Gitmo, sobre els mètodes de tortura a Guantánamo. ¿Com va anar l’experiència? 

–Doncs vaig aprendre moltes coses. Em vaig adonar que la gent només espera polèmica i grans conspiracions sobre els temes que creen controvèrsia. Però s’oblida dels drames reals. Vaig descobrir que l’important era acostar-se a les persones. A El Cairo Confidencial he intentat una aproximació similar: a partir d’uns personatges, amb els seus problemes específics, vaig voler explicar coses sobre la situació actual d’Egipte.

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

–¿Quin era el principal repte a què s’enfrontava amb aquesta pel·lícula? 

–He jugat amb elements molt delicats. Conec les regles socials i religioses del país i sabia que hi havia un perill a l’hora de trencar-les. Això ha suposat un desafiament. També és cert que jo em trobo en una situació privilegiada. El meu pare és egipci, i la meva mare, sueca, i jo tinc passaport europeu. Un director autòcton no hauria pogut fer aquesta pel·lícula, així que jo m’he sentit en l’obligació de posicionar-me. Quan escrivia el guió, jo mateix em sorprenia perquè el material amb el qual treballava era real. Per això espero que serveixi perquè el públic també es faci moltes preguntes i que sàpiga que la democràcia és una broma si tot es mou pel poder i els diners. Són els verdaders amos de tot, fins i tot de les vides de la gent.