La novel·la que es resisteix a morir

És sabut que el colombià Juan Gabriel Vásquez és un dels més sòlids escriptors llatinoamericans, però els seus tractes amb la ficció (o potser per això mateix) no li impedeixen ser un encertat i amè crític literari. Fa gairebé 10 anys que va recollir les seves reflexions sobre la qüestió a El arte de la distorsión i ara reincideix amb Viajes con un mapa en blanco (Alfaguara), que reuneix les classes que va donar l’any passat a la Universitat de Berna (Suïssa) i que han acabat cristal·litzant en una sèrie d’assajos sobre la pervivència (o no) de la novel·la en aquests temps accelerats. Però encara que l’estructura del llibre pugui semblar erràtica, com ho semblen les boles de billar quan xoquen unes amb altres, la seva trajectòria parabòlica està perfectament calculada. Per això, partint del Quixot, prossegueix amb la tradició llatinoamericana i fa carambola en Joseph Conrad, Marcel Proust i Franz  Kafka.

Vásquez, una mica apocalíptic, comença la xerrada expressant un temor. Que la novel·la sigui cosa del passat al defensar valors que potser no s’ajusten als del nostre temps: «La novel·la és un exercici de curiositat per l’altre, mentre que les xarxes socials ho són de la dispersió, o de la confusió. I això em porta a preguntar-me si hem de preocupar-nos pel fet que el món sembli hostil al que la novel·la ofereix. Potser hàgim d’acceptar que això és així i seguir endavant».

Així el futur podria semblar un forat negre per a la novel·la si aquesta no hagués demostrat una i mil vegades la seva capacitat per reinventar-se. «Neix com a comèdia amb Cervantes. Després, al segle XIX, descobreix que pot incorporar una visió tràgica de la vida i aquí tenim Madame Bovary, per exemple. A principis del XX descobreix que li fa falta pensar i llavors l’assaig s’incorpora a la Recherche de Proust. Ara, en aquest canvi de segle, ha descobert que necessita jugar amb els mecanismes de la no-ficció, que necessita fingir-se document, i això explica l’autoficció».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Una de les principals raons per a l’esperança és per a Vásquez el convenciment que les novel·les neixen per pura necessitat humana com un intent de descobrir qui som. Per això pensa que l’home és el millor invent de la novel·la i no al revés. ¿Sona exagerat? És clar, però funciona. «La novel·la va néixer en un termini de 50 anys, els que van de l’aparició del Lazarillo a la publicació del Quixot, en aquell moment té lloc una transformació molt profunda de la nostra consciència. La novel·la per primera vegada ens demana pensar el món no des del punt de vista d’un rei, un heroi, o una criatura de fantasia sinó d’algú real que pateix i té gana –explica l’escriptor–. Això és molt revolucionari i transforma l’ésser humà perquè li obre la porta a les conquistes socials o a la idea de la tolerància. I d’aquí, directament, es va a la democràcia».

L’experiment

Entre les nombroses històries del llibre destaca el curiós experiment al qual es va prestar com a conill d’Índies i que està relacionat amb Conrad, el seu autor més estimat i origen de la seva novel·la Historia secreta de Costaguana. En el marc de la celebració dels actes culturals del Jubileu de la reina d’Anglaterra, l’any passat, arquitectes i artistes britànics van construir una rèplica del vaixell en què l’autor d’El cor de les tenebres va explorar el riu Congo. La van col·locar al sostre d’un centre cultural amb vistes al Tàmesi, i van invitar a viure al vaixell durant uns dies diversos escriptors perquè en soledat escrivissin un article sobre aquell assumpte. Vásquez va inaugurar l’experiment: «Va ser un exercici fascinant».