Orhan Pamuk davant el poder

Cada vegada que Orhan Pamuk passa sota el frontispici de l’entrada de la Universitat de Colúmbia, on el premi Nobel turc dona classes alguns mesos a l’any, sol mirar cap amunt i comprovar que el nom de Sòfocles hi segueix estant. Ho va recordar ahir a Barcelona en ocasió de la presentació de la seva nova novel·la, La dona pèl-roja (Més LlibresLa dona pèl-roja /Random House), la més llegida de les seves al seu país. «Potser perquè és la més breu», fa broma, o possiblement perquè en ella s’inclou  una interpretació poètica i veladament política sobre el poder absolut a l’Orient, al qual Pamuk sol al·ludir com «la meva part del món» o la «part del món on visc». Així que el que ha fet és, una vegada més, tornar a desenvolupar una faula entre Orient i Occident, per llançar una alerta sobre l’ascens de l’autoritarisme al seu país. I per a això s’ha valgut de l’Èdip de Sòfocles i del poeta persa Ferdousí. Dues concepcions antagòniques del poder, com es veurà.

Pamuk, que també va participar en la programació contínua de Kosmopolis, va escriure aquesta novel·la a Istanbul el febrer del 2016 a pocs mesos del cop d’Estat contra Recep Tayyip Erdogan i la subsegüent repressió del president, recollint una idea que li rondava des de feia 25 anys quan ultimava una de les seves millors novel·les, El llibre negre. Explica que en els descansos de la seva feina de llavors es dedicava a observar uns operaris excavant un pou. Eren un home gran i el seu jove aprenent, al qual el primer tractava de forma tirànica en hores de feina. No obstant, a la nit, es mostrava afectuós amb el noi, es preocupava per la seva comoditat i perquè mengés prou. «Em va commoure –explica– aquella relació paternofilial perquè jo vaig créixer amb un pare absent. No m’esperava trobar aquests sentiments en un pouaire i el seu aprenent. Més tard, ells es van fer amics meus i em van explicar històries, perquè jo col·lecciono històries».

DE PARES I FILLS

Aquesta parella va inspirar la que protagonitza la novel·la i, més concretament, la figura del jove que despertarà a l’amor gràcies a una dona pèl-roja. «A Occident, de William Shakespeare a Sylvia Plath, una pèl-roja simbolitza la força descontrolada. A l’Orient aquests atributs també funcionen, però a més una dona que es tenyeix de vermell és considerada artificiosa i més negativament de sexe fàcil. El que busca aquí aquest important personatge femení és marcar el fet de sentir-se diferent, de no voler sotmetre’s».

La trama depara tants girs argumentals com la tragèdia de Sòfocles, o el mite del fill destinat a matar el seu pare i ficar-se al llit amb la seva mare sense desitjar-ho, que és, com s’ha dit, un dels dos motors de la història. L’altre és el vell poema sufí de Rostam i Shorab escrit per Ferdousí, que en certa forma inclou el negatiu de l’anterior, ja que aquí és el pare el que mata fortuïtament el fill. «Encara que Sòfocles no pretenia que ens sentíssim afligits davant la mala sort d’Èdip, els espectadors i els lectors contemporanis ens entristim i ens angoixem davant la tragèdia i aquesta tristesa en certa manera exculpa Èdip i provoca el nostre perdó, però és un perdó dirigit a l’individu. A la meva part del món, en la tradició persa, quan plorem pel pare que sense saber-ho ha matat el seu fill, el que estem fent és legitimant l’Estat totpoderós, el que mata i aixafa els seus fills exercint l’autoritat».

NOVEL·LA PREMONITÒRIA

És fàcil veure on vol arribar amb aquesta novel·la, tot i que la seva aparença sigui totalment realista. Mentre l’escrivia, encara no s’havien desfermat amb tota la seva cruesa els camins autoritaris d’Erdogan que coneixem avui, per la qual cosa té una bona dosi de premonició. «Les bones novel·les són sempre premonitòries i els bons novel·listes són com uns profetes ingenus. Jo volia fer pensar la gent, especialment la del meu país. Preguntar-los per què segueixen votant pares que aixafen els seus fills», argumenta.

Notícies relacionades

Penguin Random House fitxa María Oruña i reobre la pugna amb Planeta

La tornada triomfal a Barcelona de la mezzo letona

Arribats a aquest punt, tenim  el dubte de si, al marge del seu vessant polític, La dona pèl-roja inclou alguna mena de reconciliació autobiogràfica amb aquell pare que el va abandonar quan era un nen. La resposta de l’autor no és gens convencional: «Jo estic molt content amb el meu pare absent, no me’n lamento en absolut. Al meu germà potser li va doldre una mica més i a vegades es queixa, però només a vegades. Crec que aquesta absència m’ha fet més lliure, em va permetre no ser esclafatpel meu progenitor com ho van ser molts amics meus», explica. 

Recorda que el seu pare, que llegia Jean-Paul Sartre i al qual es podia considerar un llibertari en les seves idees, li va llegar una gran biblioteca: «Al contrari que els meus amics, que prenien com a model els paixàs, els soldats i els policies, jo no vaig tenir figures autoritàries en la meva infància. És cert que no vaig rebre tendresa de la seva part, però a canvi vaig obtenir molta llibertat, la llibertat que em va permetre ser escriptor i artista».