Claire Denis: "Fer cine és un acte purament eròtic"

Que en general no se la reconegui com es mereix –és a dir, com una dels grans cineastes del nostre temps– és una cosa lamentable però no especialment sorprenent. Les seves no són el tipus de pel·lícules que arriben al gran públic, en part perquè funcionen menys com a narratives habituals que com a amalgames d’emocions febrils i atmosferes hipnòtiques. A Un sol interior, Claire Denis es torna a enfrontar als assumptes relacionats amb l’amor i el desig a través de la història d’una dona acabada de  divorciar (Juliette Binoche) que explora la seva sexualitat amb una sèrie d’homes fallits.

–Un sol interior

–No del tot, perquè fa que la pel·lícula sembli un acudit, i no és això. És la història d’una dona que busca l’amor, i que fracassa una vegada i una altra en els seus intents però tot i així manté una fe indestructible. Això dona lloc a situacions gracioses, sí, però el resultat final s’assembla més a les tragicomèdies italianes d’abans. Buscar l’amor verdader, després de tot, és a estones divertit però també pot ser molt seriós i molt trist, i molt perillós.

–¿Perillós?

–Per descomptat. Quan ens deixem portar pel sentiment amorós solem posar la nostra integritat física o emocional en risc. O almenys així em passa a mi. M’hi jugo el tot pel tot. Una vegada, fa molt, vaig creuar tot França en tren per trobar-me amb algú. Sabia per endavant que la relació no prosperaria, però el simple fet de pujar al tren em va donar esperances. Després, és clar, hi ha hagut molts més trens al llarg de la meva vida. Em dominen el romanticisme i les meves passions.

–La passió i el desig, de fet, vertebren tota la seva filmografia.

–Com li dic, és una cosa que em sorgeix de forma instintiva. I suposo que està relacionat amb el fet que, per a mi, fer cine és un acte purament eròtic, en bona mesura perquè veure’l també ho és. Pensi-ho: la foscor de la sala de cine, l’actitud voyeurista de l’espectador... Ho he sentit així des que era petita i vaig veure per primera vegada Elizabeth Taylor a De repente, el último verano, sortint de l’aigua amb un banyador blanc.

–¿Va triar Juliette Binoche com a protagonista per la seva sensualitat?

–En gran part. Necessitava una dona de cos voluptuós, carnós i desitjable, i dotada d’una cara bonica que no suggereix una derrota anunciada en les seves lluites amoroses. Juliette transmet una aura sexual tremenda, amb aquelles botes i la minifaldilla que deixa veure les cuixes, i amb aquest tallat de cabells que la fa semblar una guerrera mitològica.

–La majoria de les seves pel·lícules s’expressen sobretot a través dels silencis. Aquesta última, en canvi, està plena de diàleg. ¿Per què?

–Em vaig deixar seduir pel guió que va escriure Christine Angot, ple de paraules afilades, i hilarants, i profundes, i commovedores. Però crec que, com en totes les meves pel·lícules prèvies, aquí les emocions parlen per si soles. Mai m’ha interessat que els personatges verbalitzin els seus propis comportaments. En general, les nostres vides són inexplicables. És per això que la lògica del meu cine sol ser menys narrativa que atmosfèrica.

–Es torna a envoltar de col·labora-dors habituals, com la cinematògrafa Agnès Godard, el músic Stuart Staples o els actors Alex Descas i Nicolas Duvauchelle. ¿Per a vostè el cine és un tema de família?

–Quan penso en família penso en pressions i responsabilitats, i espero que cap d’aquestes persones treballi amb mi perquè se senti pressionada. Només puc dir que són un grup de gent amb qui em sento molt a gust. Aparentment no tenim res a veure els uns amb els altres, però el cine ens uneix. I aquesta connexió em fa viure el cine d’una manera molt semblant a com el vaig viure en els meus anys passats, quan vaig descobrir que estimava les pel·lícules.

–¿Com ho va descobrir?

–De petita vaig viure molt de temps a l’Àfrica, on el meu pare treballava per al Govern francès. Allà no hi havia gaire accés a pel·lícules. Era una nena malaltissa i, mentre era al llit, la mare m’explicava pel·lícules que ella havia vist. Les seves descripcions eren meravelloses, gairebé tàctils. Anys després, al veure algunes de les pel·lícules que ella m’havia relatat, vaig sentir una connexió particular amb elles. Allà va començar tot.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

–La seva pròxima pel·lícula, High life,

–No ho crec. Avui dia, de totes maneres, el terme comercial es fa servir de manera pejorativa, com si tenir vocació comercial inevitablement signifiqués estar disposat a vendre’s per diners. Jo mai he tingut la temptació de fer-ho, més que res perquè ningú ha volgut mai comprar-me. Tant de bo un dia vingués algú amb uns feixos de bitllets i em digués: «Ara fes el que jo digui». Potser ho acceptaria.