Jordi Dausà: una història de violència

Segueixo amb interès la trajectòria de Jordi Dausà i Mascort (Cassà de la Selva, 1977), que acaba de publicar el seu quart llibre. M’agraden les seves passejades pel costat salvatge dels excessos i les addiccions, i també el seu estil, directe i efectiu, la visió poc complaent que transmet, l’ofici que mostra i l’absència d’aquella ornamentació pretensiosa que alguns escriptors primerencs confonen amb la literatura.

 Amb el seu últim llibre, Lèmmings, ha fet un salt qualitatiu. La novel·la comença amb un home que es desperta en una nau industrial, masegat i sense saber ni com hi ha arribat ni qui és. A mesura que la novel·la avança, descobrim amb ell el seu passat i l’acompanyem quan mira de resoldre els maldecaps del seu present (el futur no el preocupa ni poc ni gaire). Així, coneixem famílies desestructurades, visitem gimnasos low-cost, blocs de pisos fantasmals, escoles on el bullying és la llei, barraques de polígon, tatuadors de saldo, ciutadans amb la dentadura destrossada. El millor del llibre és l’autenticitat que transmet, la sensació que som davant d’un retall de vida i no pas en una ficció.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

El que comença com una barreja de Memento i El club de la lluita es va decantant cap a L’estranger. El protagonista, que ha après a disciplinar-se –a configurar-se a si mateix–, descriu el que veu des de la distància que procura l’estranyament. El que l’envolten són éssers posseïts pel desig d’autodestruir-se, com els lèmmings d’aquell joc d’ordinador que se sentien impulsats a llançar-se a l’abisme. El personatge principal de la novel·la assisteix fascinat a aquest desplegament de violència –al qual ell mateix ha contribuït–, que es presenta com a pròpia del gènere masculí de renda baixa.

EN SEGONA PERSONA / En aquesta novel·la, Jordi Dausà ha sabut acordar el to, el tema i el rerefons. El text és fet d’una sola peça, sense que sospitem on acaba la documentació i on comença la imaginació, ni sapiguem distingir els límits entre la caricatura i la nostàlgia. No escriu en primera persona ni en tercera, sinó en segona, com si ens interpel·lés com a lectors, o bé com si sospités que el nostre desconcert vital no és gaire lluny del que sent el protagonista. Entre la perplexitat de Camus i l’acidesa de Bernhard, ens guia pel purgatori de l’extraradi sense compassió però amb lleugeresa, un ronin de les lletres.