Juanma del Olmo (Los Elegantes): "Quan apareixen els percentatges, arriben els problemes"

Los Elegantes van ser un grup madrileny de new wave amb costellam blueser i maquillatge mig mod. Encara que la producció toveta del primer elapé els costaria el divorci de bona part de la seva audiència tribal natural, tenien cançons excel·lents i no van arribar tan amunt com es mereixien. Entre el 1984 i el 1989 van treure quatre discos, dos d’ells memorables. Juanma del Olmo semblava no estar del tot còmode amb el rímel i les corbates estretes de la primera època, però es va anar relaxant segons el grup virava cap al vell rock’n’roll. Avui encara toca (versions, amb la Greenwich Village Band) i és professor d’Història, Geografia i Economia per a alumnes d’ESO i de Batxillerat.

–En aquest món hi ha moltes fòbies rares, però ningú havia parlat de la mania a les mànigues llargues fins que vau treure Mangas cortas.

–Emilio [López] no solia traduir i adaptar, sinó inventar coses noves a partir d’una idea prèvia. Com que l’original parlava de roba, m’imagino que devia reflectir una situació neuròtica de fòbia a les mànigues llargues. No sé en què cony devia estar pensant.

–La portada del vostre primer elapé imitava el segon de The Spencer Davis Group. La vostra mascota calcava la de The Beat. El vostre primer hit era una versió. D’acord que copiar és necessari, però…

–La versió de Zoot suit dels High Numbers va ser una cosa sentimental: va ser la primera adaptació que vam fer Emilio i jo. Afusellar la portada de The Spencer Davis Group i el logo de The Beat va ser decisió de Rafael Abitbol, el nostre productor. Mai em va agradar l’ocurrència.

–Em continua emocionant el vostre primer disc, però ¿d’on van sortir tots aquells sintetitzadors?

–El disc es va gravar en dues sales diferents del mateix estudi. Es nota clarament el que és so natural i la manipulació que després va fer Abitbol amb José Vinader. Mai em va agradar aquella producció. Érem uns passerells en un estudi que no sabíem controlar.

–Després de més de tres dècades, la majoria dels crims del pop espanyol dels 80 han prescrit. Ja pots confessar quins grups et semblaven més bírria de la vostra fornada.

–Hi havia grups als quals no tragava. Però mai vaig criticar en públic un col·lega de professió i no ho faré ara. La prescripció actua quan hi ha silenci administratiu, i ara sembla que molts tornen…

–Se us segueix titllant de banda pròxima al món mod, tot i que només vau ser afins a aquesta tribu uns 10 minuts.

–Compartia tots els gustos musicals amb els mods, però el meu background musical partia de temps enrere. Ja en temps del primer single tenia una moto més rocker que mod, i m’agradava més la meva jupa de cuir que les parques.

–El vostre segon disc, Paso a paso

–Després de la decepció en la producció del primer disc, molts fans van emigrar a grups més autèntics. Jo també crec que el disc té grans dosis de bones guitarres i composicions. Si em remunto a aquells dies, la sensació era que anàvem navegant en un vaixell que no controlàvem nosaltres.

–¿Quina cançó pròpia et fa grinyolar les dents i tapar-te les orelles?

–Diverses. N’hi ha una a Los gatos de mi barrio, Zapatos de cristal, que d’un concepte vanmorrisonià al meu cap va passar a cagada en el disc.

–Demostràveu una tirada alarmant pels pantalons de cuir. ¿Qui va ser el primer a portar-los?

–Me n’acabo de comprar uns. Jim Morrison els lluïa molt bé i érem molt mitòmans. No poden faltar al teu fons d’armari.

–¿Us portàveu bé entre els quatre membres de la banda?

–La meva relació amb Emilio es va anar deteriorant amb el temps. Quan apareixen els percentatges en les coautories de les cançons arriben els problemes. Per mi, els bolos sempre van ser primer feina i després, diversió, i no coincidíem en això. Al final vaig decidir deixar el grup i els altres van optar per no continuar. Amb Emilio no tinc relació des d’aquell últim bolo.

–¿A quina classe social diries que pertanyien Los Elegantes?

–Mitjana amb possibilitats. Tots érem universitaris. Però mai nens de casa bona. Em va costar anys reunir diners per a una guitarra de veritat.

–¿Has estat alguna vegada a punt de morir?

–Amb Los Elegantes vaig tenir un accident de cotxe bastant greu de què vam sortir il·lesos. Per un altre costat, em moc cada dia de l’any en moto, i els motards sempre estem a punt de morir.

–¿Què has fet avui?

Notícies relacionades

Joaquín Rodríguez: "El pernil ibèric agrada fins i tot als de la CUP"

Barcelona, capital de la innovació social

–De vuit a tres, fer classe. Després, corregir. I l’última hora del dia la dedico a gravar el disc que mai acabaré i que no crec que ningú escolti.