Orhan Pamuk: matar el pare

1985: Cem Bey, un jove turc de classe mitjana, accepta una feina com a aprenent de pouaire en un poblet dels afores d’Istanbul. El pare ha abandonat la família i Cem necessita els ingressos per poder continuar estudiant. Durant una mica més de la meitat de La dona pèl-roja, la nova novel·la del premi nobel Orhan Pamuk (Istanbul, 1952), mentre el pouaire i el seu inexpert aprenent foraden incansablement la terra, la història avança amb bon ritme i lleugeresa al voltant de tres eixos que, al seu torn, representen tres elements de suspens: la recerca (física, però també inevitablement simbòlica) d’una aigua que no acaba d’aparèixer per molts metres que aprofundeixin en la seva recerca; la fascinació de Cem per una dona pèl-roja amb prou feines entrevista en una  tarda de descans al poble, que resultarà ser una actriu especialitzada en la interpretació d’històries mitològiques; i les breus històries que el pouaire relata al seu aprenent quan arriba la nit, mentre de dia van establint una relació de caire inevitablement paternofilial.

A mitja novel·la, un succés traumàtic i inesperat provoca el retorn de Cem a Istanbul, on reprendrà els estudis i madurarà, carregat de culpes i d’incògnites. Aquelles històries mal explicades a la nit al costat del pou, òbviament sumades a l’empremta deixada per l’absència del pare, s’han convertit en el germen d’un interès per les històries d’Èdip i de Rostam i Sohrab, narrada al Shahnameh. Respectivament, un parricidi i un filicidi.

SUBSTRAT CULTURAL / El to inicial, que juga a mantenir-se deliciosament a la frontera entre la faula i el relat real, s’eixampla en aquesta segona part, a la recerca d’un substrat cultural: entreteixides amb el relat de la maduració de Cem trobem hipòtesis interessants sobre la mesura en què el patrimoni llegendari de les cultures condiciona la identitat dels individus que les conformen, una subtil interpretació freudiana de la voracitat de l’especulació immobiliària, i alguna reflexió al voltant del paper de les dones en aquelles terribles històries fundacionals parricidis i filicidis. Èdip mata el seu pare sense saber qui és; Rostam mata Sohrab sense saber que és el seu fill; en els dos casos, el dolor amb què paguen les seves culpes no neix d’haver matat, sinó de descobrir el que ignoraven.

Com no podia ser de cap altra manera, l’últim terç de la novel·la es bolca cap a l’hipotètic retrobament dels personatges un cop transcorreguts 30 anys, propiciant un final una mica rocambolesc que els lectors s’afanyen a perdonar com es perdonen les obvietats morals de les faules: no només estan justificades, sinó que en realitat són aquestes faules les que justifiquen el relat.

En aquest cas, Pamuk aconsegueix guanyar-se la complicitat del lector gràcies a una duplicitat que manté amb bona subtilesa al llarg de tota la novel·la: el text, en les seves ressonàncies estilístiques i en les seves implicacions morals, genera l’ambient propi d’una faula; però els seus personatges mantenen el pols permanent de la veracitat, com si fossin reals més enllà del que la veu del narrador expliqués d’ells, complint d’aquesta manera el requisit que la pròpia dona dels cabells vermells estableix al recordar els seus monòlegs teatrals: «haurà de ser creïble com una història real, i al mateix temps haurà de resultar familiar com una llegenda». Missió complerta. H

LA DONA PÈL-ROJA / ‘LA MUJER DEL PELO ROJO’

Orhan Pamuk

Més Llibres / Literatura Random House

Trad. Anna Turró / Pablo Moreno González

Notícies relacionades

Les empreses que il·luminen el Nadal de BCN

Una catedral feta de cançons

304 / 279 pàgines 

21,39 €