Jo Nesbø porta Macbeth a una xarxa de narcotràfic

L’octubre del 2015 va començar The Hogarth Shakespeare Project, una iniciativa perquè autors contemporanis de best-sellers revisitessin algunes de les obres del dramaturg britànic en el quart centenari de la seva mort. Des de Margaret Atwood fins a Edward St. Aubyn, passant per Gillian Flynn i Anne Tyler, han sigut vuit els valents que han acceptat el repte de convertir en novel·la alguns dels textos del literat més prestigiós de la llengua anglesa. Jo Nesbø no només s’ha unit al projecte, sinó que s’ha atrevit a abordar l’obra escocesa maleïda.

L’argument és conegut. Després d’una cruenta contesa, Macbeth i el seu company Banquo es troben les tres Germanes Fatídiques. Aquestes els auguren grans canvis en la seva vida, i arrenca el joc de fins a quin punt el destí està escrit o som nosaltres els que el provoquem. Si el Macbeth shakespearià aspirava a la corona, aquí ho fa a la direcció de la policia. Lady Macbeth regenta el casino més exclusiu de la ciutat i Hekate passa a convertir-se en líder del narcotràfic. Res és igual, però d’alguna manera tot és el mateix: les aspiracions individuals no varien en l’essència, tan sols en l’execució.

Gran part dels capítols s’inicien amb una ambientació espacial i atmosfèrica necessària per sentir l’opressió de la pluja constant durant la lectura. La contaminació i la presència de les fàbriques rematen l’ambient gris que impera durant tot el text. Aquest element no és tan sols situacional, ja que a pocs quilòmetres d’on transcorre l’acció es troba Fife, un preciós lloc assolellat que serveix de contrapunt a la brutícia real i metafòrica que impera a la ciutat.

Escòcia, anys 70

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Malgrat seguir a Escòcia, viatgem als 70. Aquesta Escòcia és fictícia, una barreja d’espais i ambients de diferents llocs, però el que sí és real és el rerefons social del moment. Edimburg albergava les taxes de consum de drogues més elevades de la seva història, cosa que l’autor aprofita de manera magistral per donar contemporaneïtat a la màgia i les aparicions fantasmals de l’obra inèdita. Moltes de les eleccions d’aquest tipus que realitza poden sorprendre en un començament, però aviat descobrim que les seves eines funcionen.

Nesbø és popular per la seva capacitat de construir thrillers addictius amb dosis d’acció molt elevades. La violència és una de les marques de la casa, i aquí no ha necessitat excuses per incloure-la. Resulta irònic com, malgrat que l’autor és conegut pels seus excessius textos, a Macbeth arriba a cotes que poden acostar-se a la distopia amb un argument que no ha sigut ideat en origen per ell. Els afegits són necessaris, si no fos així no estaríem davant d’una visió nova. El repte potser consisteix a mantenir la intriga i l’interès del lector davant un desenllaç que coneixem per endavant, sigui a través de la lectura de l’original o d’haver visionat alguna de les adaptacions al cine o al teatre. I aconsegueix aprovar amb nota. Malgrat tota la cruesa de la narració, queda lloc per a l’amor gràcies a la construcció d’un dels personatges més rodons i poderosos d’aquesta versió: Lady. Culpa, redempció, cobdícia, traïció; Wiliam Shakespeare sabia el que es feia a l’hora d’escollir els seus temes, aconseguint així que la seva obra funcioni com a novetat 400 anys després de la seva concepció.