Loquillo: "M'importa un rave que un raper entri a la presó"

Com si fos necessari subratllar-ho, Loquillo (Barcelona, 1960) ha posat de cognom Actitud a la gira que iniciarà a l'agost per celebrar els seus 40 anys en la música, que tancarà al Palau Sant Jordi el 14 de desembre, i al disc triple recopilatori que ha publicat per a l'ocasió. Se li poden fer altres retrets, però no que vagi fluix d'actitud. Americana, pantalons i armilla grisos de ratlla diplomàtica, camisa blanca de doble botó al coll, tupè en perfecte estat de revista. Podria passar per un gentleman en un matí de negocis, però qui dispara sense relaxar ni un sol múscul de la cara s'anuncia com a punky. Actitud.

¿40 anys és una bona ocasió per mirar enrere?

Curiosament, també es compleixen 40 anys de la Constitució. Jo pertanyo a la primera generació d'artistes espanyols que van poder crear en llibertat, i això no s'acostuma a recordar. Des d'aleshores hem avançat molt, però en aquest país segueix sense haver-hi consciència del que significa la cultura. Molts continuen pensant que els artistes som uns tarambanes i uns pocavergonyes.

S'atreveix a associar el seu aniversari amb la Constitució, tan desprestigiada que està últimament.

Jo no la vaig votar, perquè no tenia l'edat, i m'encantaria que hi hagués una nova Constitució, com desitgen molts espanyols. Necessitem un text més modern que s'adeqüi millor als temps actuals. No només socialment, també per encaixar tots els territoris del país. Seria el més lògic.

¿Comprèn els que critiquen la Constitució del 78 i la transició?

M'importen una merda. Tinc claríssim que hi va haver una generació anterior a la meva que va lluitar per la democràcia. Vaig veure les lluites dels sindicats de la Hispano Olivetti, que estava a 100 metres d'on jo vaig néixer, i no les oblido. Altres no hi van ser, potser per això diuen el que diuen. Hem viscut tan bé els últims 40 anys que hem perdut la memòria.

¿Té aquesta impressió?

Sí. Per exemple, quan sento els que diuen que avui hi ha feixisme i no han vist un feixista en la seva puta vida. Jo sí que els he conegut. He vist feixistes rebentant manifestacions amb una destral a la mà. Avui es banalitzen termes com el feixisme, la llibertat d'expressió, el pensament únic… Vivim en els temps de la postveritat, que no deixa de ser la mentida. Jo prefereixo dir les coses pel seu nom, així no enganyo a ningú.

Potser avui algunes de les seves lletres de fa 40 anys serien censurades.

A mi em van censurar una cançó el 1993, Los ojos vendados, que parlava de les tortures a les presons, i no governava el PP. Abans havien censurat Las Vulpes per cantar Me gusta ser una zorra, i Fermín Muguruza, i li van treure el programa a Paloma Chamorro, i el Gran Wyoming. El problema, insisteixo, és que aquest país no té memòria.

¿Què li sembla que un raper entri a la presó per la lletra de les seves cançons?

M'importa un rave. Em preocupen més les amenaces a Coixet i a Serrat, perquè els que exalcen el raper són els mateixos que després silencien l'altra situació. ¿Han censurat un raper? Per favor, que a tots ens han censurat 20 vegades, ¿què em vol explicar? Noi, si t'arrisques, t'exposes que et parteixin la cara, això ha sigut sempre així. En aquest ofici es ve plorat de casa.

¿La gent que avui es dedica a aquest ofici té la pell més fina que abans?

No ho sé, jo tinc 57 anys i no criticaré els joves. Cadascú que faci la seva. No soc cap líder de masses, ni cap profeta, ni vaig tocant el xiulet perquè la gent em segueixi. Defenso el meu terreny i soc individualista, encara que el preu sigui caure malament a certa gent o que les meves cançons no sonin en certs llocs.

La seva música no és de la que passa de puntetes davant els temes polèmics, precisament.

Mai he cregut en les cançons que aspiren a salvar el món. Jo vinc del punk, soc tocapilotes per naturalesa i he crescut amb la meva generació. Qui hagi crescut amb John Lennon deu tenir la seva pau, el seu amor i tot això. El punk és una altra història, un altre relat.

Quan mira enrere, ¿de què se sent més orgullós?

De dir que no. Poder-ho dir és l'hòstia. Em sento orgullós de la meva independència, d'haver fet el meu propi camí, de no dependre de les subvencions, d'haver hipotecat casa meva les vegades que s'ha hagut de treure un disc. També em sento orgullós d'haver dignificat, en la mesura del possible, aquest treball, i de fer que el rock espanyol trenqués barreres. Soc fill de la Barcelona de Los Sirex, Los Salvajes i Los Cheyenes. Per cert, una Barcelona mai reconeguda.

¿La ciutat té un compte pendent?

Sí, totalment. Aquí han sigut reconegudes la rumba i la nova cançó, però el rock de Barcelona, no, mai, mai. Ni crec que passi. Perquè no mola. El rock sempre ha sigut políticament incorrecte, mai li ha seguit el corrent al poder. En altres països, els pioners del rock estan considerats. Aquí ningú se'n recorda d'ells.

Si tingués davant el Loquillo de fa 40 anys, ¿s'hi entendria?

No soc dels que es dediquen a donar consells. Quan tenia 18 anys, els grups consagrats se'n reien de les bandes que començven i recordo que jo em deia: no ho faré mai quan sigui adult. A Occident apartem la gent gran, però, en les cultures que anomenem tercermundistes, els vells són els savis. En el rock passa el mateix. Jo sempre m'he fiat dels grans. Ara vampiritzo tota l'energia que puc dels joves.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

I després d'ara, ¿què?

Els discos de grans èxits signifiquen ruptura o que no saps què fer. Jo sé què vull fer. A finals d'aquest any gravaré un nou disc, a meitat del següent faré el meu pròxim àlbum de poesia contemporània i d'aquí 15 dies sortirà la meva tercera novel·la, Las calles de Madrid. La gira que començo a l'agost serà espectacular. Soc l'estrella més important d'aquest país i això és una responsabilitat molt gran. Per mi i per la gent que em segueix.