Sergio Ramírez dedica el Cervantes als "assassinats per reclamar democràcia"

En algun moment de la vida, un es troba amb Cervantes. Sergio Ramírez –guardonat ahir a Alcalá de Henares (Madrid) amb el premi més important de les lletres hispanes– ho va fer de la mà de Luisa Mercado, la seva mare i professora de Literatura. L’escriptor, periodista, polític i advocat nicaragüenc va tenir «la infinita sort» de ser el seu alumne al col·legi. Ella li va ensenyar a llegir, estimar i respectar el Quixot, personatge a qui, als seus 75 anys, continua venerant.

Ramírez escriu entre quatre parets, en un despatx que li agrada dir-ne «càpsula». I allà es tanca cada dia –sense telèfon i sense accés al correu electrònic– ben d’hora. Però les finestres del despatx estan obertes. Perquè com a novel·lista no pot ignorar «l’anormalitat» de la realitat en què viu. Per això, abans de començar el seu discurs d’agraïment pel premi Cervantes, l’autor de Margarita, está linda la mar va fer menció del que passa aquests dies al seu país natal [multitudinàries i sagnants protestes al carrer en contra de la reforma de la seguretat social que ahir a la nit ja havien provocat 27 morts] i va dedicar el prestigiós guardó a «la memòria dels nicaragüencs assassinats per reclamar justícia i democràcia». També va tenir paraules per als manifestants, la majoria «joves que només tenen com a armes uns ideals i que lluiten perquè Nicaragua torni a ser república».

Sense prendre partit

El discurs de Ramírez –que va anar a la Universitat d’Alcalá amb la seva dona, els seus tres fills i els seus vuit nets– va ser seriós, intens i solemne. Les seves paraules van incloure tota una classe magistral per a futurs escriptors. Concretament, novel·listes. En la seva opinió, la història sempre s’ha escrit «a favor o en contra d’algú». La novel·la, però, no pren partit perquè si ho fa, arruïna la seva missió. «Una novel·la –va sentenciar– és una conspiració permanent contra les veritats absolutes».

El novel·lista no pot tancar els ulls a la realitat que l’envolta i l’aclapara. En el cas de Ramírez, una realitat plena de «cabdills disfressats de llibertadors que ofereixen remei per a tots els mals». També de «cabdills del narcotràfic, exiliats centreamericans a la frontera dels Estats Units i trens de la mort que travessen Mèxic». Tancar els ulls, apagar la llum i abaixar la cortina és «trair l’ofici». «No hi ha res que hagi de ser més lliure que l’escriptura», que –segons va dir– deixa de ser-ho quan paga tributs al poder, un poder que quan no és democràtic només vol fidelitats incondicionals.

Ideals revolucionaris

En presència, entre altres autoritats, dels Reis, Felip i Letizia; el president del Govern, Mariano Rajoy, i el ministre de Cultura, Íñigo Méndez de Vigo, Ramírez va recordar com un dia es va apartar de la literatura per convertir-se en vicepresident del seu país en el govern sandinista (1985-1990). Ho va fer portat pels ideals revolucionaris perquè, a aquella edat, continuava sent «un nen ansiós d’agafar una espasa per ajudar el Quixot a escapçar malvats». Aquells anys de política, en què va robar hores al dia per seguir escrivint, van ser els millors temps. I, al mateix temps, els pitjors. Anys de bogeria, fe, fulgor i tenebres. «La primavera de l’esperança, l’hivern de la desesperació».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Lector  devot de Cervantes, Ramírez va acabar el seu discurs recordant d’altres escriptors que el van marcar a foc i amb els qui sempre se sentirà en deute: Rubén Darío, Cortázar, García Márquez, Carlos Fuentes i Mario Vargas LLosa.

L’autor de Castigo divino no només va parlar de literatura i d’actualitat, sinó que també va tenir paraules precioses per a la seva família. Sobretot per a la seva dona, Gertrudis Guerrero, Tulita, amb qui fa 35 anys que es va casar: «A ella li dec el meu ofici en molts sentits. Ella, millor novel·lista que jo, ha inventat la meva vida. També dec moltes coses als meus fills i els meus nets, la meva prole de la primavera del patriarca, de la qual em sento tan orgullós com feliç», va manifestar.