Marta Sanz: de l'amor i els seus inferns

Segons la nota de contracoberta, aquesta novel·la va ser escrita el 2004, quan el món era un altre i Marta Sanz encara no havia quedat finalista al premi Nadal amb Susana y los viejos (2006) ni havia publicat un dels seus millors llibres, La lección de anatomía (2008). En els deu anys transcorreguts, l’escriptora s’ha consolidat com una de les veus més originals de la narrativa actual, potser la que amb més encert ha buscat la conciliació entre l’ambició literària i la denúncia de les nostres avariades condicions de vida. Aquesta posició entre l’ètica i l’estètica va quedar exposada en els seus assajos de No tan incendiario (2014) i ha facilitat que se la relacioni amb una nova literatura social com la que practica i propugna, per exemple, Isaac Rosa. No va ser cap casualitat, per tant, que al publicar-se amb nou anys de retard Amor fou a l’editorial de Miami La Pereza (2013), aparegués amb un pròleg de Rosa, que aquí torna a imprimir-se.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

L’amor foll evocat en el títol demarca irònicament el territori de la història: un quadrilàter on es creuen quatre personatges que administren la seva relació amorosa, actual o ja pretèrita, de maneres molt diferents, des del serè aplom d’Adrián a la passió autoconscient de Lala, des de l’obsessió voyeur de Raymond fins a la pulsió venjativa d’Elisa. En essència res és nou en aquesta àlgebra, però sí que ho és la definició dels caràcters. La literatura i el cine han esgotat totes les combinacions possibles en la narrativa amorosa, però que això sigui així ni anul·la ni redueix l’abrasiva incidència de l’amor en la vida real de la gent. La novel·la reflecteix aquests efectes secundaris, sense evitar els efectes primaris de la passió corresposta i de la felicitat en equilibri, gairebé sempre precari.

Com que Marta Sanz desconfia de les versions unilaterals, ha creat dos discursos oposats, el de Raymond en uns quaderns «d’experimentació» on ha anat consignant les seves sessions d’espionatge de la vida domèstica de Lala amb Adrián, i el relat de la mateixa Lala, que ha pogut llegir els quaderns del seu antic amant. L’alternança de les veus de l’un i de l’altra és eficaç. No s’ha de creure, tot i això, que Amor fou es refugia en l’esfera de la intimitat dels seus personatges. Ben al contrari, la peripècia està fortament travada amb una societat imperfecta en que la desigualtat i el desemparament, el sexisme i la violència física i psicològica tenen una presència ostensible.