A. J. Finn o com convertir un trastorn bipolar en supervendes de Sant Jordi

Amb la inspiració de La finestra indiscreta de Hichtcock. Amb un particular infern personal de depressions abans que per fi se li diagnostiqués fa dos anys, quan en tenia 36, un trastorn bipolar. I amb els drets cinematogràfics venuts a la Fox per un milió de dòlars d’un debut literari que s’ha convertit en un supervendes internacional. Amb tot aquest bagatge  trepitjava Barcelona a primers d’aquest mateix mes l’editor nord-americà Daniel Mallory. Llavors era encara un desconegut al nostre país, que transitava saludant amb efusivitat i simpatia cada periodista abans de presentar-se com A.  J. Finn, el pseudònim amb què s’ha convertit en escriptor gràcies a la novel·la La dona a la finestra (Rosa dels Vents / Grijalbo), un thriller de suspens la protagonista del qual pateix agorafòbia. Una novel·la que en només un parell de setmanes ja està en boca de tothom i que aquest Sant Jordi (a l’espera de les dades definitives) s’ha situat com el tercer llibre de ficció més venut de la diada, tant en català com en castellà.

L'èxit ja el sorprenia al seu país, ja que a la setmana de sortir a la venda ja es col·locava al número 1 de la llista de best-sellers’ de The New York Times’The New York Times. Traduït a 39 llengües i amb un milió d'exemplars venuts només en anglès, com a fenomen recorda els thrillers psicològics La noia del tren, de Paula Hawkins, i La noia del trenPerduda, qui li ha regalat afalacs, igual que ha fet Stephen King. «Un dia vaig veure al meu correu electrònic un email amb el seu nom. ¡Era ell! Un compliment seu o de Flynn són per tatuar-te’ls», diu somrient. 

Finn explica la seva història amb naturalitat. «Durant 15 anys vaig patir una depressió severa. M’havien fet tota mena de tractaments, hipnoteràpia, de la parla, meditació, medicació... sense resultats.

Llavors el 2015 per fi em van fer un bon diagnòstic, tenia un trastorn bipolar, i en sis setmanes, amb una nova medicació, vaig estar molt millor. En la novel·la volia explorar aquesta malaltia, però no volia que fos la crònica de la depressió. Això hauria sigut depriment, volia una perspectiva diferent. Jo treballava com a editor i amb novel·la negra». No en va va fer la seva tesi, a Oxford, sobre Patricia Highsmith, «pionera del thriller psicològic». 

Ja havien eclosionat els fenòmens dels llibres de Perduda i La noia del tren. I llavors, mentre estava «estirat al sofà» a casa seva a Nova York, com James Stewart a La finestra indiscreta, que veia a la tele, es va encendre el llum a la finestra de la veïna. «I sí, em vaig quedar mirant-la, i llavors va arribar una escena on l’actriu semblava mirar-me directament a mi mentre deia: ‘No espiïs els veïns perquè et buscaràs problemes’. I va saltar la guspira. Ja tenia la idea per a la novel·la».

I va abocar les seves sensacions en l’agorafòbica Anna Fox, una terapeuta que fa mesos que se sent incapaç de sortir de casa, com li va passar a ell. «Tenir una malaltia mental no diagnosticada i que ningú et cregui et fa sentir com si estiguessis dins d’un thriller, perquè no saps com et sentiràs al minut següent ni què passarà. El meu trastorn bipolar em va ajudar a sentir empatia, una cosa clau per posar-te a la pell dels personatges, i tenir la disciplina per escriure un llibre».

SOLEDAD I ‘VOYEURISME’

Notícies relacionades

Paula Hawkins: "És molt masclista que et preguntin per què no tens fills"

«Hi ha qui mata per tenir una mica de fama»

La protagonista viu sola i mata el temps xatejant i espiant els veïns fins que un dia creu veure com assassinen la seva veïna i tothom la pren per boja.«La novel·la parla de la soledat, de com és de difícil connectar amb la gent i que fàcil que és que et malinterpretin», explica. «El voyeurisme és un instint primari que està en el nostre ADN –opina–. Com a éssers humans sentim curiositat pel nostre entorn i per les persones que ens envolten. Internet, Facebook fan que sentim interès per la vida dels altres». Ara fa tres mesos que està de gira i quan torni a casa, confessa, creu que seguirà espiant els veïns –«fer-ho ha donat els seus fruits...», fa broma–, encara que no havia calibrat la possibilitat de ser ell l’espiat...

Fox, explica, «és divertida i educada i desprèn empatia perquè ha lluitat molt amb els seus problemes de salut mental i hi ha molta gent que n’ha patit o té familiars o amics que també en pateixen». Que fos una dona el va ajudar a mantenir la perspectiva. «És preocupant que moltes protagonistes femenines passin el seu temps pensant en homes» quan la majoria de dones que ell coneix no són així.