David López, emocions de talla XXL

Si fa unes setmanes, en el concert de Bob Dylan, enngegar discretament el mòbil encara que fos per mirar l'hora podia ser motiu d'expulsió del Liceu, amb Pablo López va ser més o menys al revés: tot just sortir a l’escenari, dotzenes, potser centenars de fans es van aixecar per gravar cada inflexió vocal, cada gest del malagueny, sense que això representés cap problema de protocol. Ben al contrari, aquesta resposta del públic forma part de la idead'implicació emocional total que transmet el cantant i pianista, i que va impregnar el seu recitald'aquest divendres en el Suite Festival.

En els concerts de Pablo López, l'emoció es canta abans que soni la primera nota. Hi ha ganes de formar part d'una mena de fragment de pel·lícula romàntica, de colar-se en un imaginari regit per motivacions sinceres, instints de superació, anhels de llibertat... Conceptes que poden caure en el tòpic, però que López vesteix amb músiques relativament sofisticades. Allà es van presentar totes les cançons del nouCamino, fuego y libertad, Camino, fuego y libertadcomençant perEl camino, que va comptar amb una fugaç aparició sorpresad'Antonio Orozco. 

Rauxa i melodrama

Acompanyat per tres músics, López va desplegar tot aquest cançoner torrencial, de llargues i motivadíssimes tornades, a mig camí entre la rauxa d'un Alejandro Sanz i el melodrama pop a l’estil Keane, i amb moments culminants comEl patio.El patio Hi ha distinció i cert refinament en les seves idees melòdiques, però no queda clar que una cançó es faci més gran del que és a base d'alçar i emfatitzar el to de veu, i de remarcar cada desenllaç harmònic amb cops aparatosos i inflant l’acompanyament instrumental. Encara que per les seves formes el seu cançoner pugui desconcertar, hi va haver composicions destacables com El teléfono, El teléfonosobre un elegant fons de blues  (i ressons sabinians, com allò de "ser becario en la oficina del derroche”, la tortuosa Lo imposible o aquest monument titulat El gatomalgrat confessions estridents com ara “mi gato es mucho mejor persona que yo”.

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

El degoteig de cançons dels seus dos discos anteriors va ser rebut amb crits de reconeixement, i també cal parlar de la bonica Dos palabrasno és broma, en què va demostrar que la presència de superproducció no sempre és necessària per tocar la fibra. L'ambient encès va esperonar el Pablo López més xerraire, que es va deixar anar en un monòleg sobre les matrícules dels cotxes i els vells distintius provincials. "El més bonic és creure en la gent i deixar-se de MA i CC, l'accent el portem a dins", va reflexionar. Un comentari que segurament devia agradar a un dels assistents, Albert Rivera, de Ciutadans, assegut a l'amfiteatre.

Un cop acabat el recorregut amb La libertadtot força, abocant-se dramàticament sobre el teclat, el bis va conduir fins a l'èxit Tu enemigoperò abans Pablo López es va asseure en una punta de l'escenari per interpretar amb gràcia, acariciant una guitarra elèctrica,Aquelles petites coses, de Serrat. Aquelles petites cosesSí, a vegades no cal forçar gaire la veu artística per emocionar.