La secretària de Goebbels que mai no va entonar el 'mea culpa'

“Jo no havia fet res, a part d'escriure a màquina per al senyor Goebbels. No em considero culpable de res”. Brunhilde Pomsel va morir el 27 de gener del 2017 als 106 anys. Havia guardat silenci durant 70 anys, fins que el va trencar per al·legar desconeixement –“no en teníem ni idea, tot se silenciava i ningú en sabia res”– i retreure's només la seva “ingenuïtat” i “estupidesa”. “Per descomptat que una es posa a reflexionar i a preguntar-se si no hauria pogut fer alguna cosa per oposar-se als nazis. Però això era impossible, llevat que estiguessis disposat a jugar-te la vida. [...] Després vam conèixer les atrocitats que havien comès. Tot i que aquells anys estàvem tots encegats per la propaganda i assentíem a tot [...] Els pocs que es van resistir ho van fer en va i cap d’ells va viure per explicar-ho”.

Pomsel va parlar dels seus anys a l'Alemanya nazi, com a taquígrafa i secretària del Ministeri de Propaganda, des de 1942 i fins al final de la guerra, sota el comandament de Joseph Goebbels, un dels homes de confiança de Hitler. El seu testimoni el va recollir el 2013 el documental Una vida alemanya,Una vida alemanya les entrevistes del qual reordena i analitza el sociòleg i periodista Thore D. Hansen en el llibre Mi vida con Goebbels (Lince).   

Pomsel relata la seva infantesa, els seus primers treballs al despatx d'un advocat jueu, la seva amistat amb una jueva que moriria a Auschwitz, la seva afiliació al partit nazi per assegurar la seva ocupació a la ràdio oficial del Reich i el seu trasllat al Ministeri de Propaganda, on s'asseia a l'avantsala del despatx de Goebbels. Malgrat la imminent caiguda de Berlín, i tot i perdre la seva casa en un bombardeig, no va fugir, i al búnquer ministerial es va oferir a teixir la bandera de la capitulació oficial. Capturada pels russos, que la van confinar al camp de concentració de Buchenwald, va tornar a casa el 1950. 

  

No va ser fins al 2016 quan Pomsel va revelar que el 1936 s'havia enamorat i s’havia quedat embarassada d'un dissenyador gràfic i il·lustrador de mare jueva que, a causa del temor de les lleis antisemites, va fugir a Amsterdam. Ella va avortar per complicacions de salut i tenia les maletes a punt per seguir-lo a l'exili. Però ell va morir el 1942.

“A mi em faltava coratge, soc covarda [...[] N'hi havia prou amb una brometa poc afortunada sobre el Führer perquè t'arrestessin i t'engeguessin un tret. [...] No et podies negar a res, i si ho feies, et jugaves la pell. Però no ens vam adonar de la gravetat dels crims ni de la persecució dels jueus”, assegura. I, encara que a la feina, segons ella, “per les seves mans no hi passaven papers importants, només minúcies”, Hansen assenyala que és “molt difícil creure que una mecanògrafa del capitost no tingués constància dels dictats” del ministeri ni del paper del ministre. 

Segons Pomsel, el gruix de la seva feina “consistia a maquillar les notícies que arribaven del front”, com minimitzar “les baixes o les violacions d'alemanyes per part dels russos” i “multiplicar els crims de l'enemic”. I confirma: “La llibertat d'expressió havia deixat d'existir, i la vigilància era constant”. 

Els camps de concentració

El periodista també apunta contradiccions i ocultacions. “He vist més atrocitats que el comú dels mortals”, afirma Pomsel en una ocasió, però mai no concreta res. En comptes d'això, explica que la primera vegada que va sentir a parlar dels camps de concentració li van dir “que allà només hi ficaven busca-raons o gent crítica amb el Govern” per reeducar-la i que creien que els jueus desapareguts havien estat enviats a repoblar l'Est. “No tenia ni idea que allà gasessin i cremessin la gent”. Ho va saber, diu, quan la van alliberar els russos i va veure les fotos. Tanmateix, afegeix, va ser la Nit dels Vidres Trencats (1938), quan “els nazis es van treure la màscara i als altres ens va caure la bena dels ulls”. Anys abans, quan Hitler va arribar al poder, admet que va “cridar de joia”, perquè es respirava un ambient d'“esperança renovada i optimisme”. 

“Els que patien al nostre voltant no ens feien perdre el son –confessa Pomsel-. Avui és igual”. I trasllada el seu pensament al present. “Va ser la indiferència de la gent corrent la que va propiciar tot allò [...] la mateixa indiferència que es pot observar avui. ¡Que siguem capaços de quedar-nos impassibles després de veure les notícies i assabentar-nos de les atrocitats comeses a Síria i de totes aquestes persones que s'ofeguen al mar a centenars! Veiem tot això a les notícies, sí, però després canviem de canal i ens empassem un programa de varietats”.  

Repetir la història

Notícies relacionades

Mor als 106 anys la secretària de Goebbels

La macabra herència de Himmler i Mengele

“Quan veig les notícies penso que és impossible que la història es repeteixi. Però sí que és possible. És la condició humana”, afegeix l'antiga secretària. I Hansen estén l'alarmant reflexió també a l'actualitat. “A Pomsel no li interessava la política. Per a ella, el primer era la feina, la seva pròpia seguretat econòmica, el sentit del deure amb als seus superiors i el desig de formar part de l'elit”, constata, i insta a preguntar-se “si som tots una mica com ella”, una simpatitzant nazi més de l'època, com milions de ciutadans que, com llavors, avui no deixen de pensar en la seva carrera i el seu propi benestar, anteposant-los a les desigualtats socials i a la discriminació dels que els envolten”. Això “és el millor caldo de cultiu per a l'autoritarisme i la manipulació política”, alerta el sociòleg en vista de “la imparable nova onada de feixisme que escombra Occident” i “la proliferació de tendències antidemocràtiques i el populisme de dretes”, citantDonald  Trump i els retrocessos a Polònia, Hongria i Turquia.   

L'única responsabilitat que va assumir Pomsel va ser la col·lectiva. No em considero culpable de res”. Llevat que calgui culpar tot el poble alemany per haver aplanat el camí dels nazis”.