José Eduardo Agualusa: «Al meu país hi ha moltes històries que esperen ser explicades»

José Eduardo Agualusa. Angolès. Blanc. Fill de colons portuguesos i un dels autors fonamentals de la nova narrativa africana. El seu nom va integrar la llista d'aspirants al Booker per la seva magnífica novel·laTeoria general de l'oblit(Edhasa / Periscopi),  tot perquè, assenyala amb humor en la seva visita a Barcelona, té un traductor l'anglès «excel·lent».  L'avui escriptor tenia 15 anys quan el seu país es va independitzar de la metròpoli i, encara que va cursar els estudis a Portugal, gran part de la seva joventut s'inscriu sobre el teló de fons de la llarga i cruenta guerra posterior, mal anomenada civil, perquè en realitat va ser un efecte col·lateral de la política de blocs durant la guerra freda.

Una dona es reclou al seu apartament de la capital angolesa mentre al seu voltant esclata la guerra. És difícil creure que aquesta novel·la tan apuntalada en les paraules fos prèviament un guió de cinema. Sí, no va arribar a rodar-se, era massa difícil traslladar-lo a imatges, però vaig utilitzar la història que m'havia acompanyat des de feia anys per escriure una novel·la que, per una vegada, sabia com acabaria. El cert és que el guió el vaig guardar en un calaix i no vaig tornar a consultar-lo.

Què li interessava d'aquesta història d'enclaustrament voluntari durant 28 anys? Jo vaig viure en un edifici idèntic al de Ludo, la meva protagonista, a Luanda durant un temps de molta intransigència política mentre treballava com a periodista. Recordo que no tenia gens de ganes de sortir de casa i vaig començar a imaginar què passaria si decidís no sortir mai.

En el fons la clausura també pot ser una metàfora de la solitud de l'escriptor. L'escriptor treballa envoltat de llibres, però encara que ho sembli no està del tot sol. Està envoltat de veus, d'història que s'obre com finestres.

La seva novel·la expressa molt bé aquesta idea. A més parteix del repte de reflectir la violència d'una forma molt poètica, la qual cosa podria semblar en principi una contradicció. «La poesia en mi és inevitable. Soc un gran lector de poesia i necessito impregnar-me'n quan escric ficció. Crec que és una característica dels narradors angolesos, alguns van ser poetes abans. Mostrar la violència poèticament ajuda a temperar-la i a suavitzar-la»

Es podria dir que escriu per entendre millor el seu país? Sí, absolutament. I no només el meu país, sinó també el lloc que jo hi ocupo. Aquesta va ser la meva primera intenció, després va venir l'enamorament de les paraules.

Parla de comprendre's a si mateix, això té a veure amb el fet de ser fill de colons portuguesos? Això genera una identitat nacional confusa? Això de la identitat nacional no és una cosa que es plantegi habitualment a Angola. Jo he viscut molts anys fora, a Portugal, al Brasil i últimament a Luanda. Si em pregunten on em situo dic que soc angolès de llengua materna portuguesa. A Luanda, la meva família, els meus amics i la gent amb qui tracto sol ser de parla portuguesa. Ni a Angola ni a Moçambic no m'ha preguntat per la meva identitat.

Potser és una cosa europea, parlar d'una minoria blanca en un país africà i posar-se a pensar en Sud-àfrica. És completament diferent. A Angola no es pot parlar de blancs ètnics, no hi ha una comunitat blanca organitzada. Els angolesos d'ascendència portuguesa estan totalment integrats al teixit social. 

Què li deuen els seus llibres a la tradició oral africana. Molts crítics citen el realisme màgic a l'hora de parlar de la seva literatura i crec que no li agrada.  No, no m'agrada, perquè no procedeix d'allà. L'angolès té un talent natural per explicar històries i jo vaig créixer amb això. Hi ha moltes històries al meu país que esperen ser explicades, tenen a veure amb el seu passat recent i amb el fet que Luanda rep persones de tot el món, especialment aventurers bojos, tot això és una màquina narrativa. Tenim més històries que escriptors.

Això és bo. Sí, a Portugal estant passant per un moment particularment ric pel que fa als escriptors. Molts joves autors dominen molt bé la llengua, però... no tenen res a explicar.

Com de prop va viure la violència de la interminable guerra civil?  Les imatges que van arribar a Europa van ser terribles. Jo crec que a Moçambic va ser pitjor, perquè la guerrilla angolesa va estar més organitzada. Una cosa típica que es veu en conflictes africans, l'amputació de mans i d'orelles, això no es va produir a Angola. Però sí, com a periodista vaig entrevistar diverses vegades Jonás Sambivi, el fundador d'UNITA. Era un home interessantíssim, absolutament fascinant i completament boig. Va situar el seu quarter general al sud d'Angola, un lloc que encara anomenen la Terra de la Fi del Món, inaccessible i només habitada per elefants. Tenia un domini total sobre la gent i assassinava qui li donava la gana.

La novel·la planteja la idea de si és necessari o no l'oblit per avançar socialment. És una discussió que continuem tenint a Angola.

I a Espanya també. En general a tots els països que han passat per dictadures. Quan visito Sèrbia, l'Argentina o Xile em fan partícip del debat: què s'ha de fer, dialogar o oblidar.

I què en pensa? Mia Couto, escriptor moçambiquès i bon amic, és partidari de l'oblit, però jo no. A mi m'agrada l'exemple sud-africà dels tribunals de reconciliació. Col·locar davant per davant els que van cometre els horrors i les seves víctimes. Aquesta idea de perdonar i ser perdonat m'agrada.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Si pregunto pel futur del seu país, és optimista? A Angola tots som optimistes perquè els pessimistes es van suïcidar tots. Bromes a part, hi ha motius per a l'esperança, l'actual president Joao Lourenço ha desmantellat els negocis privats de la família de l'anterior president que es va mantenir gairebé 40 anys al poder i ha donat a entendre que està preocupat pel tema de la corrupció. La societat civil angolesa s'ha sofisticat i és més reivindicativa que mai. La corrupció afecta ara Portugal directament .

Com és això? Angola en els últims anys ha invertit en Portugal i molts fills de dirigents angolesos han aconseguit posicions importants en les empreses i bancs portuguesos. Així que és probable que quan caiguin uns cauran també els altres.