Marko Daniel: "L'art és la millor manera de pensar qui som"

Marko Daniel (Aquisgrà, Alemanya, 1964) va guanyar el concurs per dirigir la Fundació Joan Miró. Casat amb una catalana, ja fa més de 100 dies que ostenta el càrrec: «Un somni fet realitat». Abans era cap de programes de la Tate Modern de Londres. 

Com valora la seva arribada?

Coneixia l'edifici, l'espai, la col·lecció... Però en conèixer l'equip m'he adonat de la gran sort que he tingut. Com a director no puc fer res sol, i l'equip no només és molt professional, sinó que també té la voluntat de fer coses noves. Hi haurà canvis. Però de moment m'he centrat a estudiar la situació, escoltar opinions, experiències i perspectives, i també visions i ambicions de l'equip per veure com encaixen amb la meva mirada. 

Un dels seus objectius és revitalitzar la imatge de Miró. Què significa?

Miró és un artista viu. El tema és demostrar què i com l'obra de Miró continua tenint rellevància i vigència. Això es fa a través de la mirada dels que estan habituats a veure Miró com un artista que els parla directament: els artistes. I aquest serà un aspecte de la programació a llarg termini: les noves mirades sobre Miró a través d'altres creadors. 

I a curt termini? 

Estic implementant noves maneres de treballar, entre les quals hi ha el treball en equip. I en aquest concepte també entra la relació amb altres institucions. Per exemple, a la tardor inaugurarem ‘Lee Miller i el surrealisme britànic', una col·laboració amb el Hepworth Wakefield, un museu anglès amb una visió semblant a la nostra: conserva la col·lecció de l'artista Barbara Hepworth i té un programa d'exposicions temporals. Hem treballat intensament en el projecte, que presentarà la mirada del surrealisme a través d'una de les grans dones del moviment. Serà un primera mostra de com volem treballar.    

Quan parla de la vigència de Miró, es refereix també al seu pensament, que potser ha quedat oblidat?

Més que oblidat, desconegut. La seva personalitat, la seva manera de treballar, el seu pensament, formen part d'un mateix fenomen que és Joan Miró. Era un pencaire, treballava obsessivament per aconseguir el que volia fer, per veure com podia avançar. Una idea que començava amb un tros d'una entrada de cinema i que anys més tard es traslladava en un tríptic enorme. La relació entre el fragment i la gran obra no és un salt, és un procés. Si pensem en això, veiem com Miró ens pot ajudar. Tenim preguntes que van del més quotidià al més universal, i per a les quals busquem respostes ràpides i solucions immediates. El món de l'art ens permet el contrari: fer preguntes no necessàriament per trobar respostes, sinó per continuar fent més preguntes i refinar-les. D'una obra a la següent, d'un moment a l'altre... I a través del procés, filtrar el que ens passa en la vida. 

Miró tindria resposta per al moment actual de Catalunya? 

N'hi ha que s'han pronunciat sobre el tema i veu molt clar quina seria la seva posició. Jo no penso que sigui oportú ni possible especular sobre això.

Sol dir que Miró és més apreciat a l'estranger. Per què? 

No em puc imaginar Barcelona sense la cultura, sense l'art, sense Miró. No es dona la importància que es mereix al fet de tenir tres museus monogràfics, els de Picasso, Tàpies i Miró, una oferta cultural molt especial. Hi podem fer més amb el que tenim i ho hauríem de fer, des de les institucions, des de l'Administració i des de la societat civil. 

El públic local de la fundació és minoritari, com pensa atreure'l? 

És un problema que comparteix, per exemple, el Museu Britànic, per no parlar del MoMA, del Louvre i de la Tate. Una altra cosa és quin paper tenim en la societat. La vocació de la fundació és absolutament pública. No hi ha una millor manera de pensar qui som que a través de l'art. La gent que diu "ja sé qui és Miró, ja sé qui és Picasso, ja sé què és el romànic..." es pot perdre l'oportunitat de formar i reflexionar activament sobre la seva pròpia identitat. 

   

Parla de la vocació pública, però la fundació és privada. Pensa en un canvi jurídic? 

És la manera com la va fundar Miró per evitar que fos instrumentalitzada per persones alienes. Hem viscut molt bé amb aquest model. "Què vol dir ser una institució pública en un món en què el suport de l'Administració nacional, autonòmica i local es redueix cada dia? 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Va guanyar la plaça amb una proposta per portar la fundació al 50è aniversari. Com la imagina?

Com una institució reconeguda internacionalment com un dels millors museus monogràfics del món i, sens dubte, com el millor lloc per veure l'art de Miró.