Virginie Despentes: mil pàgines que es devoren

Pràcticament cada frase de la trilogia 'Vernon Subutex' conté una furiosa metralla sociopolítica Aquí hi ha hòsties per a tothom, amics, especialment, és clar, per als de dalt, tot i que no només per a ells. La gràcia més petita rau que l’indiscriminat tiroteig compon, com els coets de llums a l’esclatar al cel, un dibuix precís de la societat francesa actual, d’altra banda molt semblant a l’espanyola i a la de tots els països occidentals engolits per un capitalisme no menys furiós que Virginie Despentes, o sigui a veure quin no. La gràcia més gran és que les hòsties queden integrades en un relat addictiu, carregat d’acció urbana, violència, personatges inoblidables (tres hurres per a La Hiena) i sexe, del qual l’escriptora exposa tan tranquil·la la seva força, les seves cares més anguloses i la seva explotació per part del poder masculí.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Vernon Subutex, expropietari d’una botiga de discos a París, es veu obligat a viure al carrer. Tira d’agenda i morro i gorreja casa a antics col·legues. A partir d’aquí, Despentes procedeix a una inclement dissecció de les ruïnes del’última generació que va creure en el rock and roll i que, de fet, es va aïllar per a la seva eterna vergonya en ell, la dels que ara tenen cinquanta anys o gairebé. Johnny Thunders va dir a finals dels setanta que no tenia cap motiu per tornar a Nova York perquè tots els seus amics estaven morts o a la presó. Despentes, més valent, s’enfronta a les restes del naufragi de la generació posterior a Thunders.

En el segon volum hi ha redempció. Els 'outsiders’ inicials i els que s’hi van sumant s’humanitzen i creen un iglú protector entorn d’un Subutex que ascendeix a la categoria de guru gràcies al seu amor per la música pop. L’element ‘noir’ que assetja a la colla, ja fugitiva en la tercera i últim lliurament, és un Harvey Weinstein ‘avant la lettre’, no debades Despentes va crear el personatge del productor cinematogràfic Laurent Dopalet (un socialista llibertí, segons ell; un malparit, en realitat) abans que esclatés l’escàndol Weinstein. En total, mil pàgines que es devoren.