Aragó explota la reeixida via Sixena per reclamar desenes de peces d'art sacre en disputa amb Catalunya

Vuit segles d’història en comú i el decret ‘Ilerdensis et Barbastrensis de finum mutatione’ de 1995, pel qual els límits territorials eclesiàstics es van adaptar als polítics i 111 parròquies aragoneses van deixar de dependre del bisbat de Lleida per passar a dependre del de Barbastre-Montsó, han convertit el Museu de Lleida en un polvorí. En un polvorí de disputes artístiques, per descomptat. Doncs el bisbe José Meseguer, seguint les directrius de Lleó XIII, va crear un museu diocesà, el 1893, per preservar i conservar l’art de les seves parròquies. Entre elles les aragoneses que formaven part de la seva seu. Els béns van passar pel Museu Diocesà i han acabat al Museu de Lleida, el seu hereu. I han acabat, també, per desencadenar una onada de litigis que enfronten Aragó i Catalunya per la propietat d’aquest art sacre.

Dos ja estan marxa, el de Sixena, que va tenir el seu punt àlgid amb l’entrada de la Guàrdia Civil al Museu de Lleida la nit de l’11 de desembre passat i que continua el seu curs judicial en instàncies superiors, i el dels 111 béns de la Franja, amb una demanda civil presentada el 13 de febrer i un judici canònic ja tancat. Però hi ha dos conflictes més al caure: un per l’arxiu de Roda d’Isàvena i un altre per les peces de les parròquies que ara depenen del bisbat d’Osca. "Reclamarem tot el que és nostre". Paraula de Jorge Español, advocat dels municipis de Vilanova de Sixena, Peralta de Alcofea i Berbegal, i assessor en els dos litigis ja en marxa.

Verge de Saidí, escultura de pedra del segle XIV procedent del municipi de Saidí (Osca).

Des d’Aragó asseguren que el resultat positiu, fins ara, del plet de Sixena té poc a veure amb les noves demandes. "El procés de la Franja ha continuat el seu itinerari fins a saltar a la via civil i ha coincidit en el temps amb Sixena", afirma Jose María Albalad, portaveu de l’Església d’Aragó. Però afegeix: "El resultat dona esperança". Joaquín Guerrero, advocat de la diòcesi de Barbastre, va més enllà: "Sixena desmunta la creença que és impossible que un bé que és a Catalunya torni al seu propietari. La realitat ho demostra". Tot i que és caut: "Sixena ha desbrossat el camí. Però jo continuo tenint brossa, tot i que una part ja me l’han treta. Una altra cosa és que obtingui la collita". Més taxatiu s’expressa Espanyol: "Que Lleida es vagi mentalitzant que aquestes obres tornaran a Barbastre o a les parròquies. Sixena ha demostrat que la catalogació d’una col·lecció amb peces alienes no serveix per a res, l’únic que serveix són els títols de propietat".

La propietat de les obres

I en això, en qui ostenta la propietat dels 111 béns la Franja, està el quid de la qüestió. Del litigi civil en curs i dels anteriors clergues. Així Aragó es mostra convençut que són seus. "No s’acudeix a la via civil per dilucidar a qui pertanyen. Això ja està clar. S’hi acudeix perquè s’executi la sentència [canònica]", assegura Albalad. "La propietat està reconeguda davant del nunci de Roma pel bisbat de Lleida", apunta Guerrero. Per entendre el perquè d’aquestes afirmacions s’han de retrocedir uns quants anys. Primer fins al 29 de juny de 1998, quan el nunci a Espanya, Lajos Kada, va dictar un decret en el qual reconeixia l’Aragó la propietat de les peces. I fins al 8 de setembre del 2005, quan la Congregació per als Bisbes va ratificar el primer decret amb un altre. Pel mig, hi va haver múltiples recursos eclesiàstics i comissions d’estudi. I tres bisbes de Lleida nomenats per solucionar el problema van considerar els béns com aragonesos. No ho va fer el mitrat Francesc-Xavier Ciuraneta, ni ho fa l’actual: Salvador Giménez.

Des del bisbat de Lleida i el Consorci del Museu de Lleida, on estan les obres, les coses no es veuen igual. Estan convençuts que la propietat de la majoria de les peces és seva. Així que a la demanda presentada pel bisbat de Barbastre-Montsó (perquè s’executi la sentència canònica) han contestat amb una reconvenció (una demanda contra la demanda) per demostrar que la propietat de 83 peces (les 28 restants estan disposats a retorar-les) és del bisbat de Lleida ja que van arribar per permuta, donació o compravenda, no per dipòsit. Els decrets eclesiàstics els donen suport: "La resolució canònica no deixa lloc a dubtes, diu: 'Que el patrimoni artístic procedent de les parròquies desmembrades, i que es troba actualment a Lleida, està a títol de dipòsit i no de propietat mentre la diòcesi de Lleida no provi el contrari en cada cas’", afirma Josep Lluís Goméz, advocat del bisbat de Lleida, que afegeix: "No inventem res".

3.000 reals

Notícies relacionades

Una gastrobotiga per vendre històries enllaunades

Tuneladores, ‘Moby Dick’ i Lovecraft, al Macba

El més important d’aquest decret eclesiàstic és el "mentre la diòcesi de Lleida no provi el contrari en cada cas". Per demostrar que els 83 béns en litigi van arribar per permuta, donació o compravenda, no per dipòsit, Lleida compta amb la documentació deixada pel bisbe Meseguer,  ja qeu va ser durant la seva època quan van entrar la majoria de les peces. Així el frontal i l’arqueta de Buira, dues de les joies de la corona, van entrar per permuta. Meseguer va escriure al seu diari:  "Es promet al rector un Sant Josep de 5 pams i un frontal de fusta de 5 i mig d’altura per nou de llarg, atributs de San José, li donarà un frontal vell d’escultura i les capsetes de Torre Buira". També existeix la carta del rector de Buira sobre l’enviament de les peces: "El vaig arreglar de la millor manera que em va ser possible, però dubto que arribi com es va posar per estar molt podrit i corcat".  I de la Verge de Saidí, una altra de les grans peces, hi ha rebut de compravenda: "He rebut de l’Il·lustríssim Senyor Bisbe de Lleida la quantitat de 3.000 reals oferts per a aquesta església després d’haver remès per al Museu del Seminari [Museu Diocesà] un quadre gran de pintura molt antiga que havia sigut a l’altar major i tres imatges de pedra que estaven arraconades".

Només en una cosa estan d’acord les dues parts: sigui quin sigui el resultat del judici, que difícilment arribarà abans de l’estiu, serà recorregut fins a arribar al Suprem.