Alguns tripis cinematogràfics

Les representacions cinematogràfiques dels viatges àcids realitzades als Estats Units i a Europa són tan diferents com ho són la música psicodèlica nord-americana i la britànica, de 'White Rabit' de Jefferson Airplane a 'Lucifer Sam de Pink Floyd. Nicolas Roeg i Donald Cammell van filmar amb precisió quirúrgica les reaccions d’un viatge de dietilamida d’àcid lisèrgic en 'Performance' (1970), un film misteriós sobre el desdoblament de personalitat i el 'swinging London' en què Mick Jagger s’interpretava una mica a si mateix.

Ben diferent havia sigut la representació en imatges de l’LSD a 'The trip' (1967), una sèrie B experimental dirigida per Roger Corman, escrita per Jack Nicholson, protagonitzada per Peter Fonda i amb banda sonora del grup Electric Flag amb el pseudònim d’American Music Band: tots els arguments visuals més repetits al filmar un "viatge" (plans deformats, grans angulars, ulls de peix, imatges desdoblades, colors distorsionats) apareixen en aquest film. Corman va decidir provar un tripi uns dies abans de començar el rodatge per experimentar-ne els efectes. Stanley Kubrick va preferir no provar-lo quan estava concebent el viatge més enllà de Júpiter de '2001: Una odissea de l’espai' (1968), potser la millor experiència lisèrgica en una pantalla (els universitaris nord-americans de l’època ingerien un àcid amb el temps necessari perquè l’efecte comencés a l’inci del viatge sideral).

Dos fills de Corman, Dennis Hopper i Peter Fonda, van filmar l’experiència àcida en ple Mardi Gras a 'Easy Rider. Buscando mi destino' (1969). Fins al capdamunt d’àcid va també un dels soldats en la seqüència final d’'Apocalypse Now' (1979) de Francis Ford Coppola: LSD i la guerra del Vietnam, inseperables. Hopper va filmar la festa àcida. Coppola va visualitzar un descens als inferns.

Notícies relacionades

Els cobais humans de l'LSD

LSD: un viatge revolucionari

La bogeria mostrada per Milos Forman en 'Algú va volar sobre el niu del cucut’ (1975) sorgeix de les experiències viscudes per l’autor de la novel·la en què es basa el film, Ken Kesey, que a finals dels 50 es va oferir com a voluntari en els experiments amb substàncies psicotròpiques organitzades pel Govern nord-americà. Els protagonistes de 'Por i fàstic a Las Vegas’ (1998), adaptació de la novel·la de Hunter S. Thompson a càrrec de Terry Gilliam, viatgen pel desert de Las Vegas amb el maleter del cotxe atapeït d’àcids, mescalina i marihuana, i la posada en escena caòtica del film sembla un mal viatge.

Tanquem amb un altre director britànic, Ken Russell, però amb una pel·lícula rodada als Estats Units, 'Un viaje alucinante al fondo de la mente’ (1980): el protagonista és un científic que amb l’ajuda de substància al·lucinògenes decideix provar l’existència d’altres estats de consciència. El desmesurat Russell sempre va ser un cineasta bastant lisèrgic.