Els cobais humans de l'LSD

L’LSDprovoca al·lucinacions, eufòria o depressió, histèria, alienació, pensaments torrencials, problemes d’equilibri, descoordinació motriu, desorientació espacial i una intensitat sensorial desproporcionada. “No fa falta gaire imaginació per adonar-se de quines podrien ser les conseqüències si la tripulació d’un cuirassat estigués sota els seus efectes”, assenyala el doctor H.K. Beecher, citat pelprofessor polonès Lukasz Kamienski en el seu recent assaig  ‘Las drogas en la guerra’ (Crítica, 2017). Ni és difícil entendre per què el 70% dels soldats nord-americans desplegats al Vietnam el 1973 consumien algun tipus de droga per evadir-se i suportar la brutalitat de la guerra (el 31% prenien substàncies psicodèliques, sobretot, LSD; el 51%, marihuana, i el 28%, drogues dures com l’heroïna).  

Els Estats Units no van tenir objeccions a realitzar des de 1955, al’Arsenal Edgewood (Maryland), un programa d’experiments en soldats voluntaris (no sempre) amb LSD (com ja estaven fent amb altres substàncies des de 1948). Era la guerra freda i, segons un informe de la CIA, els soviètics anaven per davant en la guerra química. Buscaven, en plena era d’amenaça nuclear, una arma com aquesta droga psicodèlica, que impossibilités i no fos letal i que, dissolta en aigua, aliments o com un núvol tòxic, transformés l’enemic més entrenat i armat en unitats indisciplinades, sense capacitat ofensiva ni resistent. Argumentaven, explica Kamienski, que una guerra incapacitant, “al lliurar-se en un camp de batalla al·lucinogen, seria molt ‘més humanitària’”sense bombes ni foc que amenacessin el patrimoni històric i causaria menys baixes en les tropes pròpies, que amb prou feines trobarien resistència.       

Revela el llibre com a alguns soldats se’ls va administrar LSD al cafè sense el seu consentiment i se’ls va filmar amb càmera oculta durant les maniobres. “No eren capaços d’acatar les ordres bàsiques ni de fer les tasques rutinàries. La majoria reia per res, es partia de riure i romania feliç durant la resta del dia. Si això els passés a tropes enemigues, serien derrotades literalment per les rialles”. També l’Exèrcit britànic va experimentar, el 1964, amb LSD dissolt en aigua sense que els soldats ho sabessin i ho va gravar: “L’operador de ràdio era incapaç d’utilitzar els equips, els franctiradors no feien blanc i l’oficial en cap no podia localitzar la seva posició sobre el terreny. Els soldats reien, trontollaven i no podien concentrar-se ni en la més senzilla de les tasques”. 

Durant els més de 20 anys que van durar els experiments en éssers humans de l’Arsenal Edgewood, 7.000 soldats de la base es van presentar voluntaris. Amb això aconseguien dies lliures, incentius econòmics, millors barracons... Però les proves també es van estendre a altres bases militars i a un miler de civils a 12 universitats, hospitals i presons: eren adults sans, pacients psiquiàtrics i reclusos que no estaven informats, desconeixien els riscos i no havien donat el seu consentiment. I encara que els soldats acceptessin voluntàriament ser cobais en realitat segons metges com el psiquiatre James Ketchum, que va crear i va executar el programa, la tropa, que “no tenia un nivell alt d’educació” no comprenia els termes científics que firmaven ni les seqüeles a què s’exposaven.  

Com a sèrum de la veritat

L’Exèrcit dels EUA també va experimentar amb LSD buscant un sèrum de la veritat per a interrogatoris. Molts dels conillets d’índies desconeixien a què se’ls sotmetia, com un dels diversos testimonis que cita Kamienski, el del soldat negre James R. Thornwell, destinat a França i arrestat per robatori de documents confidencials. Va ser torturat: reclòs en aïllament, sense dormir, sense menjar, aigua ni lavabo, humiliat, amb insults racistes i amenaces de mort. Després de donar-li la droga li van dir que si no parlava, “el desagradable i horripilant estat mental que patia no només es prolongaria per sempre, sinó que derivaria en paranoia”.“No vaig tenir vida després que em fessin prendre LSD. Em vaig quedar buit. Vivia en un món crepuscular on res no era real o important”, denunciava el militar, que malgrat demandar el Govern i perdre diversos judicis no va aconseguir ser indemnitzat fins al 1980 per la Cambra de Diputats. Quatre anys després el van trobar mort a la seva piscina. 

Notícies relacionades

Lukasz Kamienski: "En les guerres, la droga és una arma més"

LSD: un viatge revolucionari

Altres interrogats amb LSD, a Hawaii, el 1962, van confessar després de suplicar que no “els mantinguessin en aquest aterridor estat al·lucinogen continu que veien com una tortura”, d’altres van amenaçar de suïcidar-se. 

Els Estats Units van acabar cancel·lant els experiments amb LSD per “insuficiència de dades, el caràcter poc concloent de les proves i els problemes d’índole jurídica, política i ètica” que suposaven.