Els Beach House, en una nova dimensió

Diguin el que diguin, cap disc de Beach House  s’assembla als immediatament anteriors. Hi ha la mateixa fascinació, però gairebé mai els mateixos mètodes: amb el revelador 'Teen dream' van fugir de la introversió per buscar una nova expressivitat, i en discos posteriors, sense sortir de les coordenades del dreampop, han anat assajant nous plans, sempre amb èxit. Per a l’acabat de publicar '7', explica Alex Scally (guitarra, teclats, corista), el pla era no tenir pla: “Volíem fer les coses d’una altra manera. Pots tancar-te sobre tu mateix a mesura que et vas fent gran. Això era el que ens feia més por”.

Per fugir de la possible ataràxia, una cosa amb què fins ara, sigui com sigui, mai s’han creuat, Scally i Victoria Legrand (vocalista i teclista) van comptar amb l’ajuda del productor Pete Kember, més conegut com a Sonic Boom, membre fundador de Spacemen 3. “No ens vam acostar a ell perquè tingui un estil distintiu”, diu Scally. “De fet, costa saber què especials fa les seves produccions . El que ens va agradar va ser com ens feia sentir. No li importen les regles. Et fa sentir sense prejudicis, obert, descarat. Tornes a ser un nen”. Kember els va recordar que “play” no només significa “tocar”, sinó també “jugar”. Volien fer junts una sessió; al final va ser tot un disc.

Psicodèlia i ritme

¿En què es distingeix aquest disc dels Beach House dels anteriors? Sona com el menys controlat; el més dens, sorollós; el més psicodèlic, també. “Estic d’acord en això últim”, diu Alex. “però és que el món és bastant psicodèlic avui dia (rialles); només estem transformant l’aire que respirem en música”.

Contra el que es pugui imaginar, aquest duo conegudament planador no és del tot estrany als impulsos rock. Recordem la sorollosa guitarra de 'Sparks'. Però mai han sonat tan vigorosos com a 'Dive', la segona meitat del qual convida a cabotejar com cap tema del grup. “m’encanta el 'beat’ del tema perquè és molt obsessiu; és una caixa de ritmes [també molt present en la increïble 'Lemon Glow']. Podríem fer més cançons així. L’únic problema és que, alhora, ens encanta el nostre bateria i volem continuar donant-li feina”.

En el centre i el cim de la voràgine sonora, sempre, la veu de Virginia Legrand: aquesta arma gens secreta que eleva el grup a dimensions emotives insòlites i que exerceix com a element cohesionador de la seva (ja referida) variada discografia. Però fins i tot Legrand sona diferent en ‘7’. O, almenys, en un idioma diferent: a 'L’inconnue' s’atreveix per primera vegada amb el francès. 'Vic –explica el seu soci creatiu– va néixer a París, però va passar la seva infantesa als Estats Units. Sap parlar francès, però no somia en francès. I creu que és millor compondre en un llenguatge amb què les metàfores et sorgeixin de manera natural. Dit això, el tema va sorgir de la manera més natural. Com una cançó de bressol que ella hagués après fa temps”.

Qüestió de màgia

Notícies relacionades

Amaia, d''OT', actuarà al Primavera Sound

Primavera Sound 2018: els concerts que no et pots perdre

Si aquestes cançons tenen tanta màgia, és en part perquè no sabem gaire com es van fer. ElsBeach House continuen sent reticents a compartir processos creatius o sentiments personals a les xarxes: “Utilitzem aquesta plataforma per compartir informació sobre els llançaments, però, en realitat, per poc més. Les xarxes em semblen una cosa destructiva. Fan la gent dependre de les comparacions i sentir que les seves vides perfectament bones són incompletes. Hi hauria d’haver una resposta seriosa de la gent, una marxa enrere,” afirma. La diatriba es va estendre durant diversos minuts.

Del directe al Primavera Sound (dissabte, dia 2, a la 1.55, a la Primavera With Apple Music), Scally diu coses prometedores, com que “els nostres nous llums són al·lucinants”, o que serà “dinàmic i somiador alhora”. Sona brillant.