Primavera Sound 2018: els concerts que no et pots perdre

Passen els anys i encara pesa sobre el Primavera Sound una imatge de simple sarau festiu al qual els moderns (adjectiu utilitzat a Espanya només amb finalitats pejoratives) hi van a lluir figura i cantar cançons de moda només en alguns cercles. Tot això és una mica veritat, però també és bastant mentida. Molta gent va a aquest festival de música a escoltar música. I segon perquè l’oferta musical no es queda en l’espectre alternatiu anglosaxó (que explora amb més criteri que la majoria de festivals mundials), sinó que mira cap a altres fronteres geogràfiques, estilístiques i temporals.

Al cartell del 2018 hi apareixen noms ja familiars en festivals alternatius que, d’altra banda, continuen vigents per la seva facilitat per seguir traient discos bons i que sonen com si fossin nous. És el cas dels Beach House, renascuts en un '7' en el qual es prenen llibertats respecte al seu adorat model de pop somiador. O Ariel Pink, artífex d’un pop retroactual cada vegada menys friqui i més emotiu: a 'Dedicated to Bobby Jameson' sona, de vegades, com Prefab Sprout. O Arctic Monkeys, lluny, molt lluny, dels zigzaguejos postpunk i abraçats a un concepte espaiós del so a 'Tranquility base hotel & casino'.

El grup d’Alex Turner és un dels clars caps de cartell per a aquesta edició, juntament amb noms que no necessiten excessiva presentació com ara Björk, Nick Cave and The Bad Seeds, The National, Jane Birkin i Lorde, qui, potser, faci rebaixar una mica la mitjana d’edat del festival.

L’empenta urbana

També podria ajudar a això últim la presència d’artistes de gèneres que van a l'alça entre la joventut com el R&B, el hip-hop i el trap. La música negra està molt més ben representada que altres anys, amb ganxos que van del col·lectiu hip-hop-soul  The Internet a la chanteuse neosoul Jorja Smith (l’artista que esperaven els qui enyoren Amy Winehouse), passant per rapers sènicament eclèctics com Vince Staples, A$AP Rocky i Tyler, The Creator; artistes de R&B amb biaix futurista com  ABRA i Majid Jordan (duo apadrinat de Drake), i ídols trap com Migos.

L’onada urbana que sacseja la nostra escena no podia ser ignorada, i per això s’ha programat en bones hores, amb el sol ja post, artistes com el (alguna cosa més que) drapaire C. Tangana i la musa dancehall local Bad Gyal. En la representació local hi caben, sigui com sigui, altres gèneres: del pop somiador (The Crab Apples, Ganges, els suaument psicodèlics The Zephyr Bones) al rock slacker (Hinds), passant per una cançó rock personal de diverses generacions (Christina Rosenvinge, Núria Graham).

Cor partit

L’any passat, el Primavera Sound va redoblar la seva aposta per la música electrònica creant Primavera Bits, gairebé un festival dins del festival a què s’accedeix creuant el pont des del Parc del Fòrum al litoral de Sant Adrià de Besòs. Aquesta edició, a l’altre costat del pont hi haurà música encara millor i més variada, amb més directes, alguns amb esperit pop. El que posarà en seriosos conflictes el públic menys dancer i més indie: per veureSuperorganism,  Oneohtrix Point Never, Mount Kimbie o Panda Bear, per exemple, s’haurà de creuar a l’altre costat del pont. Calculeu bé els temps.

L’oferta purament electrònica del festival ja no és una quota, ni un reducte minoritari, ni una simple excusa per rematar la jornada. El Primavera Sound ja no és només una espècie de Meca de l’indie rock, sinó que comença a ser igual de potent com a aparador de la música de ball. Com en la part rockera, no hi ha farcit. S’esperen meravelles del set de sis hores del mestre house/boogie Floating Points. I després hi ha directes com Jon Hopkins (emo-techno), Four Tet (techno, jazz còsmic), James Holden & The Animal Spirits (psicodèlia de nou encuny) ... Una cosa imponent.

L’element pedagògic

Notícies relacionades

Amaia, d''OT', actuarà al Primavera Sound

Tot el festival Primavera Sound de Barcelona en una app

En un moment en què consumir s’anteposa a entendre, aprendre o aprofundir, el Primavera continua entossudit a combinar els noms nous amb avantpassats gloriosos de tots ells. Aquest any assistirem a les tornades de The Breeders i Peter Perrett (The Only Ones); a la confirmació del ressorgir de Slowdive; a una altra lliçó de geni dels iconoclastes pop Sparks, o al lúcid vaivé entre fragilitat i soroll del clàssic del jazz avantguardista Art Ensemble Of Chicago.

No tot en el Primavera són guitarres discordants tocades per nois blancs, entre altres coses perquè les noies fan el millor indie rock actual (no es perdin Jay Som i Waxahatchee). La paleta sonora del festival inclou des de la clàssica contemporània de Jóhann Jóhannsson, homenatjat pels seus col·laboradors, al gemec flamenc del mític Capullo de Jerez.