'Camarón: flamenco y revolución', crònica d'un artista total

Una ‘soleá’ no es canta a les quatre de la tarda, es canta a les cinc del matí, amb tres ampolles de vi i tres paquets de tabac. Aquesta frase, dita més o menys d’aquesta manera en un moment de la pel·lícula, defineix perfectament l’estat d’ànim del flamenc, o de cert flamenc, i del protagonista del documental. El subtítol, Flamenco y revolución, no li va gens gran. Molts ‘cantaores’ i ‘cantaoras’, ‘bailaoras’ i ballarins, i guitarristes, han aportat el seu gra de sorra a l’evolució del ‘cante jondo’, però Camarón de la Isla va oferir la revolució i, com és habitual amb les revolucions, no va ser ben entesa en el seu moment.

Però el temps cura, dissimula i ho dissipa tot, diuen. I el que el 1979 va ser un sacrilegi per a molts, avui és un disc essencial. Parlem de La llegenda del temps, títol d’aquell àlbum amb el qual Camarón (sense ‘de la Isla’ a la portada) va apropar el flamenc al rock i al jazz, i la guitarra espanyola als sintetitzadors, com abans havia fet el grup Triana aproximant el rock al flamenc. És també el títol d’una preciosa pel·lícula d’Isaki Lacuesta  que no gira al voltant de Camarón, però que el té ben present.

Notícies relacionades

La primera novel·la de Kerouac abans de ser un ‘beatnik’

Eneko Axpe : "La IA pot competir amb un restaurant d’alta cuina"

Aquest documental és una altra cosa. És un repàs detallat de tota la vida del cantant, nascut el 1950 i mort el 1992: la seva infantesa, primers passos musicals, les influències, la vida familiar, els fills, la relació artística amb Paco de Lucía i Tomatito, els seus projectes més arriscats, els concerts multitudinaris a París i Montreux, l’addicció a l’heroïna, el càncer, la seva mort i el llegat.

Narrat de manera una mica afectada i amb un excés de plans zenitals amb drons, mals menors en un film que treu a la llum un ingent i atractiu material d’arxiu tant de concerts com d’estampes domèstiques, se’ns presenta equilibrat amb entrevistes precises que no estan mai per sobre de la mateixa força de Camarón. La pel·lícula va ser realitzada com a homenatge al 25è aniversari de la seva mort, però l’autor de Como el agua i Soy gitano no necessita onomàstiques per celebrar la vigència del seu art.