La farga de Chagall

Del Chagall més realista, que retrata els desastres de la primera guerra mundial amb un descarnat expressionisme en tinta xinesa negra, mostrant un soldat ferit o un altre que s’acomiada de la família. Del Chagall enamorat, que pinta a la seva estimada, Bella, besant-la mentre sembla volar en l’aire de forma sobrenatural a ‘L’aniversari’, o a ‘Amants en blau’ (amb un blau Klein abans de Klein emmarcant els seus ulls en dues subtils formes de cor). Del Chagall contingut que retrata la quotidianitat de la seva família: a la seva germana, al seu pare i àvia, la barberia del seu oncle, la botiga de la seva mare... Del Chagall que reflecteix, peça a peça, amb un afany etnogràfic, que no religiós, l’entorn jueu on va néixer i es va criar, a la petita comunitat de Vitebsk, llavors a la Rússia dels tsars. D’aquest eclèctic i “molt complex” Chagall es nodreix –segons la seva comissària, Lucía Agirre– Chagall. Els anys decisius: 1911-1919’, l’exposició que fins al 2 de setembre ofereix el Museu Guggenheim de Bilbao, coorganitzada amb el Kunstmuseum Basel. 

Més de 80 pintures i dibuixos –entre elles els seus famosos quatre ‘rabins’, en realitat ancians russos, en blanc i negre, vermell i verd, que per segona vegada es poden veure junts– descobreixen al primer i més desconegut Chagall, “encara gens naïf ni surrealista, lligat als contes populars russos, a les tradicions jueves, a les influències del cubisme o el fauvisme que descobreix a París. És una obra de barreja, igual que l’ídix”. “Són uns anys clau en què, amb tot això, crea el seu propi i particular llenguatge per comptar la seva pròpia història. És quan es forja el Chagall que reconeixerem després”, assenyala Agirre.   

Marc Chagall (1887-1985) va néixer a Vitebsk (abans a Polònia, llavors russa). Els jueus no podien moure’s sense permisos o anar a estudiar a Sant Petersburg sense salconduit. Allà, el 1909, va conèixer qui seria la seva esposa, Bella Rosenfeld, filla d’una rica família de joiers de Vitebsk que també estudiava i l’imponent retrat de la qual –‘La meva promesa amb guants negres’– obre la mostra. “Ell volia ser artista, una mica no massa ben vist entre la comunitat jueva. Va trencar les normes. També ella, que va arribar a posar nua per a ell abans de casar-s’hi [el 1915]”.  

Gràcies al diputat jueu Maxim Vinaver, que va exercir de mecenes, Chagall se’n va anar a París el 1911, on “va alliberar el color” i es va instal·lar tres anys en un dels 140 estudis barats per a artistes de La Ruche, a Montparnasse. L’èxit va ser immediat i allà va descobrir, a més dels grans mestres del Louvre, els ‘ismes’ –i encara que deia que el cubisme o el surrealisme no l’interessaven va incorporar elements en el seu llenguatge–. 

“Estic ajagut entre dos mons i miro per la finestra”, va escriure a la seva autobiografia, sentiments que va reflectir literalment moltes pintures d’aquell període, amb elements que es repeteixen: la mirada cap al seu poble i objectes i tradicions de la cultura jueva com els caps girats o torçats (símbol de la bogeria alegre, sana), els animals humans (sobretot, cabres) o els violinistes a la teulada (tots tocaven l’instrument, ell bastant malament. Però al·ludeix al seu avi, que va desaparèixer en una festa i el van trobar sobre la teulada menjant pastanagues). Són obres com ‘L’habitació groga’ (1911) o ‘París a través de la finestra’ (1913). En aquesta, l’artista té dues cares, una veu París i una altra, amb un cor a la mà, mira cap a Vitebsk, on ha deixat Bella; al fons, la Torre Eiffel, de la qual es llança una espècie de paracaigudista. “Hi ha qui diu que és ell però bé que podia pintar un sastre que el 1912 es va tirar amb una espècie d’ales de ratpenat”, insòlita acció immortalitzada en un no menys insòlit vídeo, a Youtube, avisa Agirre.  

A París va fer amistat amb Sonia i Robert Delaunay, el galerista berlinès Herwarth Walden (gràcies a qui va tenir a Berlín la seva primera gran exposició individual, amb 40 pintures i 160 dibuixos de la seva etapa parisenca), el periodista i dramaturg Ricciotto Canudo (qui va encunyar el terme ‘setè art’)i els poetes Blaise Cendrars i, sobretot, Guillaume Apollinaire, “el seu gran valedor, que el va ajudar a exposar” i el va definir com “sobrenatural”. 

Són els noms d’aquests quatre últims els que apareixen a la peça que explica més bé les relacions que manté amb París, la barreja i la mirada al seu origen: ‘Homenatge a Apollinaire’ (1913). La firma amb lletres llatines, també sense vocals i també en ídix; centren la tela un Adam i Eva amb influències cubistes i orfistes, però que evoquen la parella de ‘L’expulsió del paradís’, del renaixentista Masaccio. Tots dos neixen d’un mateix cos, segons la tradició jueva del Gènesi (en comptes de la catòlica, amb Eva forjada de la costella d’Adam), i són al centre d’un gran rellotge, un altre element jueu, símbol “del principi del temps”.

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

Chagall deixa París per exposar a Berlín el 1914. D’allà torna a Vitebsk per al casament de la seva germana i veure Bella, però la gran guerra el sorprèn (la passa a una oficina de premsa) i el confina a Rússia. Tots el creuen mort i quan pot tornar, totes l’obres que van quedar a l’estudi francès i la galeria alemanya havien desaparegut o s’havien venut. D’allà neix el seu costum de fer més d’una versió d’algunes pintures i per això hi ha tan poques obres d’aquells anys. També perquè les primerenques les va perdre a Rússia en mans d’un estafador d’una botiga de marcs. I per això després sempre es va emportar les seves obres amb ell, com quan va fugir dels nazis a través d’Espanya cap a l’any 1940 i a punt van estar de ser confiscades per la Gestapo a Madrid, cosa que van evitar, explica la comissària, l’ambaixador francès i un conservador del Prado.

A Vitebsk el va agafar també la Revolució d’octubre. Ell, com els jueus, a qui els tsars havien acusat de col·laboracionistes en la primera guerra mundial, van donar suport al nou règim perquè “creien que significaria llibertats per a ells”. I tot i que va ser nomenat Comissari de les Arts de la ciutat i va crear escoles del poble, relacionant-se amb Malévitx, i que el 1919 es va encarregar a Moscou de l’escenografia i murals del Teatre estatal, el bolxevisme no va acabar d’entendre el seu art, com que “celebrés l’aniversari de la revolució amb vaques verdes volant sobre el poble”. I el 1923 va tornar a París. Agirre assenyala: “En realitat, sempre es va considerar més francès que rus”.