Miquel Gibert: "Ja no aguanto els joves. Detesto els seus festivals i les seves vaques sagrades.

De 1987 a 1991 els mallorquins La Granja van editar quatre brillants elapés de pop en castellà, dos dels quals eren obres mestres: 'Soñando en tres colores’ (1988) i 'Azul eléctrica emoción' (1989). Al llarg d’aquest cicle van canviar de 'look' un parell de vegades, però els seus discos mai van deixar de pensar-se-les totes. Si copiaven es notava poc: La Granja semblaven de temporada i de proximitat, gens impostats, gens revivalistes. A les fotos inicials hi llueixen com col·legues d’institut (que és el que eren). Nois de platja dels vuitanta a qui potser tenien un ull posat al power pop, MC5, Rain Parade i els R.E.M. del 'Murmur', però que mantenien l’altre ben fix en els ritus del seu món illenc, assolellat i aïllat. I aquelles cançons: enganxoses, sicalíptiques, tristes, nostàlgiques a deshora. El seu compositor, Miquel Gibert, continua vivint (lacònicament) a Palma, mentre simula que no és un dels millors lletristes que ha donat aquest país.

¿No et resulta irritant que amb totes les grans cançons que heu compost, el 'hit’ recordat ('Màgia als teus ulls’) sigui una versió? A hores d’ara, que algú ens recordi per 'Màgia als teus ulls’ és tot un èxit, encara que no sigui nostra. El que fa més gràcia és la gent que, quan dius que toques en un grup dels 80 que es diu La Granja, et confessa amb mirada còmplice les ocasions en què s’ha exaltat amb aquest gran tema nostre, 'Mil calles llevan hacia ti'.

Hi ha molta referència literària a La Granja: "per qui repiquen les campanes", "Lolita", "si te dicen que caí"... ¿Éreu lectors habituals, o només anàveu a buscar la rima enganxosa? Jo em considero un lector d’estar per casa. Això sí, els hi solc treure bastant profit a les meves lectures. Amb 17 anys vaig arribar a obsessionar-me de tal manera amb 'Lolita' que, en les albors de La Granja, el 90% de les lletres es basaven en les corregudes de Humbert Humbert i la seva nínfula pels EUA.

'Los chicos quieren diversión' és un dels grans exercicis d’observació del pop espanyol: un friqui que espia els hàbits dels pijos i desitja ser com ells. Ni més ni menys. Sempre em vaig mantenir al marge de l’univers pijojuvenil en el qual es movien molts dels meus amics, encara que els mirés amb certa enveja. Sempre he pensat que en aquesta lletra alguna cosa hi ha de la vella faula de la guineu i el raïm.

Cada títol d’àlbum el vau treure d’una cançó del disc previ: 'Deliciosamente amargo', 'Azul eléctrica de emoción'... ¿Críptica declaració de principis, broma privada o pura mol·lície? Pura mol·lície, que al seu torn seria un gran títol per a un hipotètic vuitè àlbum.

La Granja van escriure els millors himnes juvenils del pop dels vuitanta, com 'Chap chap' o 'Más de veinte años’. ¿Què penseu d’ells ara que fregueu la cinquantena? La cosa ha canviat. "Ja no aguanto els joves. Detesto els seus festivals i les seves vaques sagrades. De fet, se’m va passar pel cap reescriure la lletra de 'Más de veinte años’ per acomodar-la a la meva nova realitat. És l’edat... o de nou la faula d’Isop.

Estèticament us vau anar acomodament amb els anys: de les camises de paramecis i la mitja melena vau passar als pantalons de cuir i la melena de llanxa ràpida (o la camisa eivissenca oberta i els peus descalços, si feia bo). Intentaré justificar-ho: el pas dels paramecis al cuir negre i les melenes va haver d’estar provocat pel mateix virus que a finals dels noranta va encomanar a moltes bandes de garatge que ens flipaven (Hoodoo Gurus, The Pandoras, The Chesterfield Kings, etc.). A allò de la camisa eivissenca no li veig explicació, però si fos veritat...

Després de més de tres dècades, la majoria de crims del pop espanyol dels vuitanta ja han prescrit. Ja pots confessar qui eren els grups que et semblaven més bunyol de la vostra fornada. De la nostra fornada van sortir grups bastant dignes (Los Ronaldos, Los Enemigos, Las Ruedas, Los Negativos, Los Flechazos...). Bona part dels que van venir després va enfonsar en la misèria el pop rock en castellà (Modèstia Apart, Teràpia Nacional, Dr. Livingstone, Supongo...). 

Et veig una mica com el Brian Wilson de la banda: el líder introvertit que timoneja el vaixell mentre els altres lliguen i rocanrolegen. Va ser més o menys així fins a l’estiu del 88. A partir d’aquí vaig començar a recuperar el temps perdut. Del 2002 al 2006 vaig regentar un bar (El Bugulú) on posava música i hi estava com a casa. Durant aquest particular 'lost weekend' vaig exercir més de Dennis Wilson que de Brian.

¿Us aveníeu entre els quatre membres de La Granja? ¿Us aveniu ara? Rotundament sí a les dues preguntes. Ens coneixem des de l’EGB, vam anar junts a la mateixa classe i no recordo una sola discussió seriosa entre nosaltres. Som gent poc donada al conflicte, molt mallorquins.

¿Què va canviar en el rock perquè passéssiu de vendre 50.000 discos a l’anonimat? ¿Com vau portar la caiguda? El sac del pop rock en castellà on estàvem posats (i on abundaven les immundícies) se’n va anar directe a l’abocador. I allà acabem TOTS, sense cap discriminació. Per als que van arribar amb l’anglès a sobre no hi havia cap diferència entre La Granja i La Trampa. Nosaltres ho portem bé, ja que La Granja mai va ser un grup supervendes i la caiguda no va ser tan dura com per a d’altres.

¿A quina classe social diries que pertanyen o pertanyien La Granja? Ens trobaríem entre els hotelers (classe autòctona balear, totxa i acabalada) i els explotats (classe igualment autòctona integrada per hamaquers, netejadores d’hotel, etc.)

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

¿Quin és el millor i el pitjor record que et queda de La Granja? El meu millor record és el concert que vam fer a l’Auditórium de Palma el 15 de desembre de 1989. Aquell dia vam tocar les estrelles. En l’altre extrem, haver-li de dir a l’Edi, el baixista a 'Azul Eléctrica Emoción', que havia d’abandonar el grup perquè el Carlos havia de tornar no va ser una experiència agradable.

¿Què has fet avui? Res de l’altre món. De moment el més interessant ha estat l’entrepà de bacó que he endrapat a mig matí. Abans he acompanyat els nens a l’escola amb una reprensió per comportament inadequat. El seu, és clar.