J. A. Bayona: quan l'impossible és real

Parlar avui amb un director com J. A. Bayona produeix una sensació de tremenda satisfacció, més enllà dels (espectaculars) assoliments artístics del seu currículum i centrant-se en la seva pròpia evolució personal i professional. Bayona és l’exemple perfecte que el talent i la preparació de tota una generació de creadors audiovisuals al nostre país no és un mite encapçalat per gestors culturals o titulars mediàtics, sinó una palpable realitat que l’estrena de Jurassic World: El reino caído confirma de manera gairebé definitiva.

El somni d’un amant del cinema, d’aquest cinema que va il·lustrar els somnis de tota una generació d’espectadors liderat per un indiscutible creador d’il·lusions com Steven Spielberg des dels anys 70, fructifica en la realitat amb una carrera que no només ha impulsat de manera impressionant al cinema espanyol en la seva repercussió interna i global, sinó que posa ara a l’Olimp dels grans realitzadors un director format aquí en una equació perfecta de formació, dedicació i, fonamental, passió.

Perquè J. A. Bayona no només és el model de professional que sorgeix d’una perfecta implantació del teixit acadèmic audiovisual a Catalunya amb l’ESCAC al capdavant (una vegada en el record al gran Josep Maixenchs, recentment desaparegut), sinó un apassionat del cinema que va créixer gràcies als formidables circuits d’exhibició que van existir en èpoques no tan llunyanes, que permetien progressivament que el fan, el cinèfil compulsiu, adquirís consciència de la seva vocació intrínseca i pogués formar-se no només acadèmicament, sinó directament en les fonts de la saviesa audiovisual que eren i són els cinemes, el vídeo domèstic i els festivals.

Bayona no és un miracle ni una excepció, és un professional format per la necessària adequació acadèmica, però també autodisciplinat en la seva pròpia assimilació del cinema, de la passió per veure i analitzar, per divertir-se i somiar davant d’una història explicada en imatges. La il·lustrada innocència de la qual encara fa gal·la el director de Lo imposible és fruit d’un adequat equilibri entre coneixement acadèmicament adquirit i perfecta canalització i destil·lació del que l’experiència global audiovisual li ha ofert. I d’aquesta manera, quan veus les imponents imatges de Jurassic World: El reino caido reconeixes la passió del seu director que ja detectem en curts com araMis vacaciones i El hombre esponja o en aquella lúcida al gènere d’horror que era El orfanato , la seva sorprenent i exitosa ‘opera’ prima.

En el Bayona actual es continua reconeixent aquest noi inquiet i hiperactiu que es passejava pels passadissos del Festival de Sitges devorant experiències i escoltant els seus directors favorits, establint les sinergies amb grans que llavors començaven com araTarantino i Del Toro. Veient i gaudint el cinema de Bayona es reconeix aquesta saba creadora i creativa que circula pels festivals de cinema del món, aquest fandom il·lustrat i no merament exclamatiu que continua veient el cinema com una element d’expressió privilegiada i capaç de transmetre aquesta màgia, en definitiva compondre el discurs mitjançant l’emoció. I emoció no només és fer plorar (una cosa que Bayona sap aconseguir, fins i tot en la seva entrega juràssica), sinó integrar-se en el discurs cinematogràfic, acompanyar als personatges de ficció en la seva aventura virtual, trencar la frontera de la pantalla merament amb la sinergia infinita de la passió del relat en imatges.

Notícies relacionades

Crítica de 'Jurassic World: El reino caído': la millor des de 'Parc Juràssic'

J. A. Bayona: "Spielberg et fa sentir gran, important"

Amb referència a això, Bayona a Jurassic World: El reino caído demostra que la tecnologia actual (en relació metalingüística amb la seva aplicació al cinema) fa possible la plasmació del conte, dibuixa amb precisió els contorns del relat fantàstic com també del malson. I possiblement en aixòBayona és un dels directors actuals que millor recull aquest testimoni del demiürg Spielberg, aquest geni de vegades tan contestat que en un any en què certifica la codificació digital del seu univers a Ready player one apadrina una tesi sobre la mateixa materialització de la fantasia a través del relat contemporani.

I ens porta de la mà fins aBayona per recordar-nos que aquesta política integradora en l’acadèmic, en la gestió cultural i en la canalització del talent crea persones amb majúscula i autors sense embuts com el realitzador barceloní per recordar-nos que el camí està traçat, que el somni és possible i que aquesta excel·lència de vegades resulta d’una alquímia basada en la valentia, la ruptura de barreres i l’alliberament intel·ligent de la passió, una passió que quan es connecta amb el cinema, amb l’audiovisual ampli i global és la millor manera d’entendre el nostre món, de codificar en el relat la nostra pròpia existència comuna.