Ingmar Bergman, centenari del cineasta total

El18 de juliolque ve se celebrarà elcentenari del naixement d’Ingmar Bergman(1918-2007), un dels noms més importants de la història del cinema, tan críptic en moltes de les seves pel·lícules com immensament popular amb d’altres (Crits i murmuris va estar més d’un any a la cartellera) i multipremiat: va aconseguirtres Oscarsa la millor pel·lícula de parla no anglesa (‘La font de la donzella’, ‘Como en un espejo’ i 'Fanny i Alexander’) i el 1997 li van atorgar laPalma d’Or honorífica de Canes. LaFilmoteca de Catalunyas’avança a l’efemèride i inicia demà unaàmplia retrospectivade la seva filmografia, que s’estendrà fins a finals d’agost.

No es tracta només de revisar o conèixer les singulars propostes d’aquest home capital tant en cinema com en teatre, deutor dels grans mestres del cinema mut escandinau (Carl Thedor Dreyer, Victor Sjöström i Mauritz Stiller) i de la dramatúrgia sueca (August Strindberg), tan influent en la concepció que del cinema i de la vida han tingut autors com Woody Allen. A més de la projecció de les fascinants‘L’estiu amb Monika’, ‘El setè segell’, ‘Maduixes silvestres’, ‘El rostro’, ‘Els combregants’, ‘Persona’, ‘La hora del lobo’, ‘Pasión’, ‘Secrets d’un matrimoni’ i ‘De la vida dels titelles’,la retrospectiva inclouuna classe magistral de Katinka Faragó(dimecres 13, 17.30 hores), que va ser ‘script’ de Bergman en algunes de les seves pel·lícules des de ‘Secrets’ (1955) fins a ‘Crits i murmuris’ (1972), per convertir-se després en productora d’algunes de les seves obres per a televisió. Una veu més que autoritzada per parlar de les interioritats i mètodes de treball del director.

Dimonis interiors

A partir d’un moment determinat, Bergman va reflectir a les seves pel·lícules molts dels seus dimonis interiors, des del silenci de Déu, vèrtex de la seva descomunal trilogia de principis dels 60, la formada per ‘Com en un mirall’ (1961), ‘Els combregants’ (1962) i ‘El silenci’ (1963), fins a una infantesa marcada al foc per la severitat del seu pare, un pastor luterà, com queda reflectit a ‘Fanny i Alexander’ (1982), l’última pel·lícula que va fer per al cinema; després va desenvolupar una trajectòria igual d’intensa en el format estrictament televisiu, amb petites obres mestres de cambra com ‘Després de l’assaig’ (1984), ‘En presència d’un pallasso’ (1997) i el seu títol pòstum, ‘Saraband’ (2003), que va ser exhibit en sales de cinema malgrat la seva oposició, ja que l’havia rodat i il·luminat pensant en la petita pantalla.

Les figures paterna i materna van tenir un paper essencial en la seva manera de reflectir en pantallales relacions de parella. Ho va fer des de l’estricta ficció a ‘Secrets d’un matrimoni’ (1973), minisèrie televisiva que va tenir també un inusitat èxit en la seva versió cinematogràfica, o evocant els records dels seus pares a la novel·la ‘Les millors intencions’, publicada el 1991 i traslladada al cinema i a la televisió un any després per Bille August en la pel·lícula i la minisèrie homònimes. Bergman fixa la història entre el 1909, quan es van conèixer el seu pare, Henrik Bergman, un estudiant de Teologia, i la seva mare, Anna (en realitat, Karin) Akerblom, filla única d’una família burgesa d’Uppsala, i el 1918, quan esperaven el segon dels tres fills que van tenir (el mateix Bergman) i el matrimoni vivia una pugna entre la llum i les tenebres.

L’autobiografia familiar, l’adulteri i la crisi de parella van ser els seus recursos més estimats,ja que poc després Bergman reflectiria un dels moments més crítics dels seus pares, quan la mare va tenir una relació extramatrimonial, en el guió de Converses privades (1996), una pel·lícula per a televisió realitzada per qui havia sigut parella sentimental de Bergman, l’actriu Liv Ullman. La seva mare va tornar a ser el centre de totes les coses a ‘Karin’s face’ (1984), un preciós curt muntat amb fotos de l’àlbum familiar del cineasta.

Bibi Andersson i Liv Ullman

Bergman i Ullman no van estar casats, però la seva relació va ser, tant en el terreny amorós com en el creatiu, una de les més intensesen l’enfeinada vida amorosa del director, que va contreure matrimoni en cinc ocasions i va tenir vuit fills, un dels quals, Daniel Bergman, també realitzador: el 1992 va dirigir, a partir d’un guió del seu pare, el film Nens de diumenge, en què Ingmar ofereix un pas de rosca més a la seva infantesa. Daniel pot considerar-se un dels actors més precoços de la història del cinema, ja que poc després de néixer, el setembre del 1962, el seu pare el va filmar amb una càmera de Súper 8 i va recuperar després aquest material per a la cinta col·lectiva ‘Stimulantia’ (1967), en un episodi titulat precisament ‘Daniel’.

Notícies relacionades

El Bergman més íntim

Barcelona, capital de la innovació social

La mare de Daniel va ser la quarta dona de Bergman, Käbi Laretei. Es van divorciar el 1969, quan la relació entre Bergman i Ullman havia cristal·litzat, i es van convertir en una de les grans parelles artístiques i sentimentals del cinema europeu modern, com les formades per Jean-Luc Godard i Anna Karina i Michelangelo Antonioni i Monica Vitti. El primer treball conjunt va ser Persona (1966), coprotagonitzat per una altra de les seves actrius preferides, Bibi Andersson (altres cares femenines i masculines assídues van ser els de Harriet Andersson, Gunnar Björnstrand, Max von Sydow, Gunnel Lindblom, Ingrid Thulin i Erland Josephson).

La col·laboració es va estendre a nou pel·lícules més: ‘La hora del lobo’ (1967), ‘La vergüenza’ (1968), ‘Pasión’ (1970), ‘Crits i murmuris’ (1972), 'Secrets d’un matrimoni’, ‘Cara a cara’ (1975), ‘El huevo de la serpiente’ (1977) –oblidat film sobre el germen del nazisme, amb la singular parella formada per Ullman i David Carradine–, ‘Sonata de tardor’ (1978) i ‘Saraband’, en què Ullman i Josephson van tornar a interpretar els seus personatges de 'Secrets d’un matrimoni’ tants anys després.