El desglaç de 'Permagel'

Veient documentals de ciència, Eva Baltasar (Barcelona, 1978) es va graduar com a “exploradora del llenguatge”, funció que de vegades tendeixen a exercir, afirma, els poetes com ella. Va ser al quedar-se-li gravada “la sonoritat excepcional i la imatge molt potent” que transmetia la paraula ‘permagel’,que definia una capa de terra a les regions polars que no es desglaça mai. I la va utilitzar per donar títol al seu debut novel·lístic i com a metàfora de la membrana amb què es protegeix del món la protagonista, una dona d’avui, lesbiana i suïcida, que, en poc més de tres mesos d’arribar a les llibreries, s’ha guanyat lectors de tota mena i condició, que han trencat aquesta capa gelada, confirmant-la com una de les revelacions de l’any. 

Gràcies a un boca-orella que s’ha estès com una taca d’oli, al qual s’han sumat crítica i llibreters, les tot just 180 breus pàgines de ‘Permagel’ (Club Editor) ja arribaven a Sant Jordi com un dels llibres favorits. I no van defraudar: va ser una de les 10 novel·les més venudes en català de la diada i ara fa dues setmanes que lidera el ‘rànquing’ de EL PERIÓDICO. Acumula quatre edicions –6.000 exemplars– i l’editorial està a punt de llançar la cinquena, amb 4.000 més. A més, acaba de vendre la traducció al francès i està enllestint la castellana. 

Baltasar, autora de set poemaris (entre ells els premiats ‘Laia’, ‘Medi aquàtic’, ‘Vida limitada’ i ‘Animals d’hivern’), que amb la novel·la havia quedat finalista del Premi Sant Joan 2016, no té por que el seu propi ‘permagel’ es desglaci, però admet que si alguna cosa l’“esquerda és la compassió”. “Som fills de la terra i, a imatge seva, crec que tots tenim capes. Encara que no han de ser pas de gel, ¿oi? Hi ha escorces, capes, cuirasses emocionals i mentals que arrosseguem i que ens aïllen i protegeixen, o això és el que creiem”.  

La narració, en què emergeix el llenguatge poètic que tant domina, flueix com un monòleg en veu alta de la protagonista, llicenciada en Història de l’Art amb fonts d’ingressos molt ocasionals, com un treball d’‘au pair’ a Escòcia, que gaudeix del sexe i la lectura de biografies i filosofia, i que reflexiona sobre la seva vida, que intenta comprendre. “El llibre és una mena de confessió al lector on ella reconeix que menteix als altres per una qüestió de supervivència”, assenyala l’autora, sobre el seu personatge, que envolta un entorn femení d’amants, germana, neboda i mare. “Volia fer parlar una dona i vaig buscar al meu cap. La seva veu és una veu meva, no l’única, però molt meva. Va ser fàcil recórrer a ella i deixar-la parlar”, assumeix l’autora, que opina que potser sigui l’“honestedat” de la protagonista, “que fa el que sent i diu el que pensa”, el que la converteix en atractiva per al lector.   

Ella obre la porta als seus pensaments més íntims, a temes com el lesbianisme, el sexe, el suïcidi o la no-maternitat, que la societat de vegades encara veu com a tabú. “Per a mi no són tabús –puntualitza l’escriptora–. Els he viscut, de més a prop o de més lluny, i després de viure’ls me’ls he qüestionat. Jo escric sobre la vida i sobre el que conec i ‘Permagel’ és un reflex ficcionat de la meva realitat”. I en cada un d’aquests temes, opina, encara és necessari “reivindicar la llibertat personal”. I Baltasar ho fa a través de “la vida viscuda i l’escriptura”. 

La seva editora, Maria Bohigas, no creu que la clau de l’èxit ragui en el perfil de la protagonista, amb qui els lectors no s’identifiquen tant. El que sí que funciona és, afirma, “que aquests fan seva la seva forma de relacionar-se amb si mateixa i amb els altres i unes reflexions molt agudes, que posen nom a coses que molta gent descobreix que porta dins.”    

Notícies relacionades

Penguin Random House fitxa María Oruña i reobre la pugna amb Planeta

La tornada triomfal a Barcelona de la mezzo letona

I potser aquesta exploració del món interior tingui alguna cosa de reivindicació de la solitud com a manera de sentir-se en pau amb un mateix. “Vivim en una societat tan accelerada, ens sentim tan deutors de la hiperconnectivitat, som tan col·leccionistes de relacions buides, tan consumidors d’estímuls que ens allunyen de nosaltres mateixos, que és gairebé un miracle que algú es pari per estar amb si mateix. Però la solitud és una condició indispensable per conèixer-nos a nosaltres mateixos, per pensar, crear, per existir en plenitud. Jo vull aquesta vida plena i per això mantinc els meus espais de solitud”. 

Per això, Baltasar se sent més còmoda amb una vida misantròpica al costat de la gent que estima i lluny del soroll de la gran ciutat. I per això afronta l’èxit “tal com ve i amb gratitud”, deixant que passi per sobre seu sense alterar-la gaire mentre fa “de mare de ‘Permagel’, acompanyant-la en els seus primers passos”. Aviat tindrà dos fills literaris més, ‘Boulder’ i ‘Mamut’, que tancaran una trilogia de protagonistes femenines. Pura casualitat, assegura, en aquesta era d’“efervescència feminista”.