El naixement de Rosalía com a diva total

Per un japonès, un suec o un britànic que aterressin aquest divendres alSónar, segurament l’atracció del dia seriaGorillaz, un grup estrella global, l’artefacte mutant creat ja fa dues dècades perDamon Albarn, cantant de Blur. Però se sorprendrien al contemplar lallarguíssima cua, poques vegades vista (o cap ni una), que es va formar a l’escenari SonarClub. ¿I qui hi actuava? Doncs ni més ni menys queRosalía,jove cantant de Sant Esteve de Sesroviresque, després de fer-la bona amb els cants flamencs antics del seu primer disc, s’endinsa ara subtilment en un territori urbà i electrònic.

Va ser l’esdeveniment de la tarda a Fira Montjuïc, un recordatori que els programes dels festivals no són, encara, intercanviables d’un lloc a cap altre del món. Conclosa fa pocs mesos al Palau la seva aliança ambRaül Fernández, Refree,que va donar com a fruit un dels discos més elogiats de l’any passat, ‘Los Ángeles’, Rosalía ha pres ara les regnes del seu destí amb un repertori ja enterament propi que donarà forma al seu segon disc en solitari. Una producció,‘El mal querer’, cuinada en tàndem amb El Guincho, que es preveu que surti a la venda abans de final d’any.

Mística i ‘perreo’

De la Rosalía aventurada als ‘palos’ flamencs més exigents passem a una versió de la cantant que s’endinsa suaument per les pistes del rhythm-and-blues digital, com la seva admirada Solange. Una veu que vol ser més que això i que brinda un perfil de creadora integral, autora de tot aquest nou material i figura amb contorns de diva sobre l’escenari. Encantada de centrar totes les mirades, protagonitzant coreografies amb vuit ballarines vestides com ella de blanc i combinant eltarannà d’estrella amb el més terrenal ‘perreo’,Rosalía Vila va destapar un discurs artístic embolicat en certa mística. “El querer te va a llegar finalmente, sea buena o malamente”, va afirmar molt seriosa abans d’abordar la primera cançó, ‘Malamente’, l’única del nou disc que ha transcendit ara per ara, i en la qual va patir fallades tècniques amb el micro.

Va continuar un combinat ambfons minimalista picant de mans (Los Mellis)i coristes, dos, amb les bases electròniques i els teclats d’El Guincho als pilars. Les veus van adoptar amb freqüència textures pròpies d’una instrumentació, processades i sinuoses, acollint-se a ritmes ambocasionals maridatges flamencs, ja fossin buleries o tangos. Rosalía, buscant una alternativa amb sintonia fonda de lamúsica urbana afroamericana, en una proposta que caldrà escoltar amb deteniment. Va subministrar una estampa de poder al pujar en una moto Yamaha i es va mostrar entre alliberada i impressionada a l’estrenar amb aquell ple expectant. Públic entre el que es va veure l’artista veneçolàArca.

Metal amb cors gòspel

A la nit es va obrir pas l’estrella internacional del dia, Gorillaz, embolicat en un muntatge de superproducció, amb una dotzena d’operaris en escena capitanejats per Damon Albarn i, a prop d’ell, el guitarrista Jeff Wootton, tot comptant amb un cor de sis veus. La seva noció del pop extravertida, canviant i coloristava mostrar entusiasme des de la primera cançó, ‘M1 A1’, combinant guitarres estridents, ritmes ballables i sons sintetitzats de rebosteria.

Es diria que l’estil de Gorillaz consisteix a no tenir estil, o a imprimir un segell una mica llunàtic, desarrelat, d’un futurista pop per després del pop, que els permet passar del ritme disco de ‘Tranz’ (del seu nou treball, ‘The now now’)a la relativa aturada emotiva de ‘Last living souls’ i d’això a un Albarn bufant graciosament la melòdica a ‘Tomorrow comes today’ i al xoc de guitarres metals i veus gòspel d’‘Every planet we reach is dead’. Concert amb veus convidades il·lustres, les de Pos i Dave, de De La Soul, camí dels seus ‘hits’ de capçalera, com ‘Clint Eastwood’.

Territoris conceptuals

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

En altres parcel·les de la jornada, el Sónar va acollir propostes que es podrien anomenar d’art i assaig a l’auditori del Palau de Congressos. Unes hores abans del concert de Rosalía, el seu excòmpliceRefree va escenificar un nou gir com a artista en solitari. Molt lluny de la seva faceta de cantautor pop, i distanciat també del guitarrista experimental del seu epé ‘Jai alai vol. 1’, Raül Fernández es va aventurar, amb el seu ‘manifest audiovisual’, en un territori conceptual que, a partir de la crítica o prevenció respecte a les xarxes, va oferir plans sonors amb textures de terrorisme sonor amb afegits orgànics, bases rítmiques invasives i veus desesperades. Tot plegat, en un cubicle amb murs de vídeo on estampaven imatges abstractes cortesia d’Isaki Lacuesta.

Un Refree en moviment dràstic, en contrast amb el parsimoniós sigil amb què es mou la carrera delpianista islandès Ólafur Arnalds. El seu paisatgisme minimalista, integrat a la naturalesa i que tant ha de reconfortar als llargs hiverns àrtics, es va expandir aquesta vegada amb la seva col·lecció de teclats en diàleg amb violins, violoncel i percussió. Unbàlsam de paui introspecció al mig de l’encreuament de ritmes i sons d’un divendres a la tarda al cor del Sónar.