Bruno Mars, una gran festa retroactual a l'Estadi Olímpic

La sessió de DJ Rashida no estava gens malament, plena de ‘hits’ R&B dels noranta com els que han inspiratBruno Mars en el seu últim disc, però això no compensava les 54.000 ànimes reunides a l’Estadi Olímpic Lluís Companys: al cap de deu minuts de l’hora convinguda per a l’inici de Mars, el públic ofegava baixos i ‘beats’ i harmonies dolces amb xiulets.

Però Rashida va continuar fent la seva feina, malgrat l’oposició d’un estadi gairebé ple. I amb cura, ‘escraches’ inclosos. A base d’Ol’ Dirty Bastard i rescatant imatges de la comèdia rap del 1990 ‘House party’. Buscant el perdó amb James Brown i Eric B. & Rakim. Però res, poc èxit. La difícil pròrroga de la DJ de Los Angeles es va estendre una mica més de mitja hora, quan unes cortines blanques van cobrir breument l’escenari.

"Heu estat esperant tant, tant, tant temps...", canta Mars amb veu filtrada en el pròleg, una lletra que aquesta nit té doble sentit. Però tot es va perdonar amb el primer batec de ‘Finesse’, new jack swing de primera classe, digne del Bobby Brown de la bona època, acompanyat per focs artificials i les coreografies contagioses de Mars i els seus coristes: la millor ‘boy band’ imaginable. Va venir ‘24k magic’, amb nous desplegaments de mascletà, més ball, tot bastant sorollós i alhora deliciosament lleu.

Darrere el rastre de James Brown i Prince

"Barcelona, que guapa que estàs, és fantàstic tornar a veure’t", va dir el hawaià per recordar-nos que no ha deixat de ser el seductor dels seus primers temps. Sense entretenir-se gaire, es va llançar contra una ‘Treasure’ gairebé atropellada, però encara a prop dels bpm més habituals en la música disco dels 70, aquesta que servia per lligar i que els cossos s’apropessin, no com tanta ‘dance music’ actual. A l’hora de la funk ‘Perm’, Mars suava copiosament, una cosa molt apropiada si tenim en compte que en aquest tema el seu model clar és James Brown. 

Per agafar forces, l’ídol es va asseure i va demanar que fos el públic qui saltés. Ell ho va fer, encara que assegut, avalat per la seva participativa banda. Després, hi va haver un moment de relativa transició amb el mig temps ‘Calling all my lovelies’, esquitxada per un solo de guitarra a l’estil de Prince i una trucada de Mars a la seva estimada per dir-li (en castellà) "t’estimo molt, carinyo". Una cançó millor és ‘That’s what I like’, que no costa imaginar-la cantada per Janet Jackson, que, per cert, l’ajudarà en el seu nou disc.

Moment sexi

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Un saxo untuós va introduir el ‘sexytime’ ‘Versace on the floor’, la seva oportunitat per lluir-se com a vocalista davant d’un mar de llanternes de mòbil. El ritme es va accelerar amb una ‘Marry you’ especialment guitarrera, amb desembocadura gairebé ska i interpolació d’una part del solo del ‘Purple rain’ del seu ídol Prince. ‘Runaway baby’ va passar per les fases molt diverses, incloent-hi un moment realment efectiu en què es va passar d’un ball gairebé a les fosques, només acompanyat pel baix, a una explosió de color amb tota la banda. 

‘When I was your man’, la seva ‘Sorry seems to be the hardest word’ (Elton John), va donar pas, després d’un només de teclats mig desconcertant, a la més dinàmica ‘Locked out of heaven’, inici d’una tríada final de ‘hits’ que van completar l’una mica embafadora però acceptable ‘Just the way you are’ i, per descomptat, ‘Uptown funk’. Mars no va variar gairebé gens el guió establert, sense sorpreses però tampoc sotragades serioses: ‘entertainment’ pop ben greixat amb influències canòniques ben assimilades.