Crítica d''Hereditary': malsons garantits

Diuen que la majoria de les pel·lícules de terror parlen de cases embruixades o de nens esgarrifosos, i Hereditary inclou les dues coses. En altres paraules, no reinventa el gènere. El que sí que fa és treure les teranyines a les fonts d’inspiració –El resplandor, Don’t look now, L’exorcista, La llavor del diable, moltes més– per desmuntar-les i recombinar les peces per crear alguna cosa definitivament original. Part psicodrama, part relat de fantasmes i part inventari de mals perpetuats entre generacions, Hereditary, en tot cas, es nega a ajustar-se a etiquetes, i per això, mentre ens envia successius sotracs al fons del coll, es confirma com una pel·lícula que exigeix ser vista successives vegades.

És el retrat de com una família tracta de lluitar contra el dolor de la pèrdua i contra el trauma, i que es va esquerdant a mesura que la tragèdia obre la porta perquè allò sobrenatural s’instal·li en les seves vides. En especial, el debutant Ari Aster observa una dona que gradualment comprèn que, des de la mort de la seva mare –o fins i tot abans–, la seva vida potser és part d’una conspiració. Tremebundament encarnada per l’actriu Toni Collette a la manera d’un instrument que es va desafinant a poc a poc, l’Annie sent que ella és la causant de totes les desgràcies que sotgen els seus, i que està transmetent una maledicció a aquells a qui per definició ha de protegir.

Ritme deliberadament pacient

Notícies relacionades

Un dia en el rodatge de ‘Ravalear’ (Max), la sèrie de Rodríguez i Lacuesta sobre família, cuina i els dilemes de la Barcelona actual: «És necessari que la ciutat es transformi, però ¿a quin preu?»

Òmnium i Abacus pugen a 75.000 euros el Premi Sant Jordi i el converteixen en el més ben dotat de les lletres catalanes

En el procés, Hereditary no ofereix el tipus d’ensurts gratuïts que li han enfonsat la reputació al cine de terror mainstream. Prefereix passar el temps submergint-nos en el dolor dels membres d’aquesta família, fent-nos partícips del drama de la seva situació. Aster imprimeix al relat un ritme tan deliberadament pacient que aquells espectadors acostumats a exigir estímuls constants se sentiran decebuts, malgrat que, d’altra banda, potser no hi hagi un sol pla en tota la pel·lícula que no transmeti amenaça. Escena a escena, el director va construint un tipus de tensió insuportable capaç de fer que tot un cine contingui la respiració a l’uníson, i mentrestant deixa clara una cosa: sol·licitar la presència dels morts és una activitat de risc. Mai no saps quin apareixerà, ni amb quines intencions.

Hereditary és successivament pertorbadora, extravagant i absolutament dement, i en el camí no només posa en evidència que els seus protagonistes van començar a destruir els seus consanguinis i a si mateixos molt abans que aquest turment aparentment inexplicable se sedassés sobre ells; també suggereix que, sigui quina sigui la naturalesa d’aquest malament, no té intenció de deixar canya dreta. En el seu progrés, provoca una escalada de terror que ens porta molt més amunt d’on potser voldríem arribar, i ens proporciona imatges i idees terribles que nodriran els malsons dels qui tinguin família. És a dir, de tots.