Un present sense ironies

Passen els anys i el cèlebre assaig que David Foster Wallace va publicar el 1993, 'E Unibus Pluram', continua sent una de les coses més ben parides, intel·ligents i provocatives que s’han escrit sobre la relació entre televisió, societat i literatura. Una de les línies que DFW explorava era la influència de la cultura pop –sobretot de tipus televisiu– en la ficció nord-americana, i de quina manera l’autoironia conscient de les comèdies de situació s’havia anat traslladant a la narrativa. Es podia definir més o menys així: la novel·la realista nord-americana ja no reproduïa el comportament humà i la realitat des del present, sinó que els mostrava tal com es percebien a la televisió, és a dir, sota el filtre de la ironia i l’enginy constant.

Notícies relacionades

Neix Casa Abacus amb la voluntat de ser útil «a la cultura, a la societat, a Barcelona, el país i la llengua»

Cristina Tamborero, dissenyadora: "Es porten molt els vestits de núvia dos en un"

Han passat 25 anys des d’aquest article i la televisió ha canviat molt. L’any en què DFW va morir, el 2008, es va estrenar una sèrie com 'Breaking Bad', i 'Mad Men' només portava una temporada. Per no parlar de tot el que va venir després, de 'True Detective' a 'House of Cards', de 'The Walking Dead' a 'Fargo'... És inevitable (i estimulant) imaginar què hauria pensat DFW del triomf del format de la telesèrie, que ha atomitzat els gustos de la ficció televisiva i els ha allunyat del ritme setmanal per portar-los cap a un consum compulsiu que s’assembla molt més a la lectura d’una novel·la de gènere.

Avui dia, a més, a les universitats americanes l’article de DFW s’estudia com a punt de partida superat. La televisió ja no està en el centre de la cultura pop, i al món dels hipsters, més preocupats per l’autenticitat, la ironia ha deixat de ser un dels seus emblemes. Li donava voltes l’altre dia, veient la segona temporada d’ El cuento de la criada, la sèrie de HBO. Basada en una novel·la de Margaret Atwood, la força desoladora i fosca del que ens explica –un país totalitari i uniforme on el feminisme o les alternatives de gènere o religió són combatudes amb la mort– ens colpeja no perquè imiti la ficció, sinó perquè ens descriu un futur que cada vegada s’assembla més al present intolerant en què vivim, el de l’Europa dividida i de Trump separant nens dels seus pares.