Ringo Starr vol ser el teu home

Han passat 53 anys des de l’última vegada que Ringo Starr va actuar a Barcelona. En aquella època tocava la bateria en un grup de Liverpool del qual potser heu sentit a parlar. De les 12 cançons que els Beatles van despatxar la nit del 3 de juliol de 1965 a la plaça de toros Monumental, n’hi ha una que és fixa en el repertori que Ringo passeja aquests dies per diverses ciutats europees al capdavant del seu All Starr Band, en una gira que dimarts arriba al Palau Sant Jordi. És 'I wanna be your man'.

A partir d’un esbós inacabat, John Lennon i Paul McCartney van acabar d’escriure 'I wanna be your man' per als Rolling Stones després que el mànager d’aquests, Andrew Loog Oldham, els comentés que el quintet caminava buscant una composició original per a un 'single'. Els Beatles també van gravar la seva pròpia versió, amb Starr com a vocalista principal, i la van incloure al seu segon elapé, 'With the Beatles' (1963). Anys després, Mick Jagger va minimitzar el valor de la cançó a l’afirmar que es van quedar amb ella "només perquè semblava bastant comercial". Lennon va ser fins i tot més cruel i la va qualificar de "merda". "Les úniques versions que es van fer van ser la dels Rolling Stones i la de Ringo, i això demostra la importància que li donàvem", va afegir en el seu característic registre displicent.

Resulta commovedor veure avui Ringo, als seus gairebé 78 anys, aferrar-se amb determinació a una cançó que estrelles com Jagger i Lennon van desdenyar tan obertament. Però al cap i a la fi aquest ha sigut sempre el fat de Starr; des del dia d’agost de 1962 en què va acceptar reemplaçar Pete Best com a bateria dels Beatles, Richard Henry Starkey no ha deixat de ser vist com l’home sense talent que va tenir la fortuna de construir-se una carrera artística gràcies a les restes que li donaven els seus brillantíssims companys de grup.

Un admirable bon humor

Ringo no només ha acceptat sense ploriquejar el paper subaltern que la història li ha adjudicat en la llegenda dels Fab Four, sinó que s’ha avingut a representar-ho amb admirable sentit de l’humor. Aquesta bona disposició va ser explotada, per exemple, en un memorable gag del programa televisiu 'Saturday Night Live' sobre una subhasta de 'memorabilia beatle', en la qual un raspall de dents utilitzat per Paul McCartney durant l’enregistrament de 'Rubber Soul' era adquirit per 110.000 dòlars mentre que ningú no licitava per Ringo Starr en persona. "Sap fer alguna cosa?", preguntava una col·leccionista. "Bé –responia l’empleada de la casa de subhastes-, crec que toca la bateria i té una bonica col·lecció d’anells".      

'I wanna be your man' és una de les set cançons del repertori dels Beatles que Ringo i la seva banda interpreten a la gira europea que ara arriba a Barcelona. Les altres sis són 'Matchbox' (un número de Carl Perkins que els Fab Four solien tocar en els seus dies d’Hamburg), 'Boys' (versió de les Shirelles, que va ser inclosa al primer elapé del quartet), 'Act naturally' (peça country de Buck Owens que els Beatles van gravar per a 'Help!), 'Yellow submarine (si algú no coneix aquesta cançó, potser s’ha equivocat de concert", va dir Starr en la primera cita de la gira, a París), la totèmica 'With a little help from my friends' i 'Don’t pass me by', una de les dues úniques composicions del bateria que els seus companys van accedir a publicar (l’altra és 'Octopus garden'; una mica inexplicable Ringo es permet el luxe de deixar-la fora dels concerts).

Experiència gratificant

Aquesta mitja dotzena de temes potser no són els més il·lustres del llegat 'beatle', però escoltar-les en directe en la veu del seu intèrpret original és una experiència altament gratificant per als fans del grup de Liverpool, que obtenen a més, a tall de bonificació, les dues millors cançons de la carrera de Starr en solitari ('It don’t come easy' i 'Photograph').

La resta de l’espectacle, integrat per fites inapel·lables de la radiofórmula 'vintage' a càrrec de músics de Toto, Santana, 10cc i Men At Work, és de digestió una mica més complexa, i s’aconsella un protector gàstric als espectadors que pateixin intolerància al rock melòdic per a adults. O aprofitin per anar al bar, quins diables. 

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre