Calexico, sense murs ni fronteres al Vida Festival

El nom de Calexico ja ho diu gairebé tot: parla de la trobada entre Califòrnia i Mèxic o, en termes estrictament musicals, l’encreuament de les músiques d’arrel nord-americanes amb sons de Mèxic (i altres parts de Llatinoamèrica).

En els temps que corren als EUA, amb Trump separant famílies a la frontera, la seva proposta sembla tenir més sentit que mai, i Joey Burns (veu i guitarra) no va evitar fer referència al drama d’aquests pares i fills abans d’assaltar ‘Voices in the field’, troballa del nou àlbum 'The thread that keeps us', en la jornada inaugural del cinquè Vida Festival.

Pares i fills: d’això es compon bona part d’un festival que aposta per la construcció d’un paisatge inusualment idíl·lic (aquest any, amb l’espai-temps com a leitmotiv conceptual) on els grans no se sentin massa grans i els petits descobreixin el poder de la música.

De l’indie rock a la cúmbia

A tercera o quarta fila de Calexico, una nena de no pas més de cinc anys muntada a cavall del seu pare es va empassar el concert complet, no només sense queixar-se, sinó aplaudint cada tema i ballant-ne els més rítmics.

El grup de Joey Burns i John Convertino (bateria) sap fer indie rock d’alta gamma (com en l’obertura de dijous, 'End of the world with you'), però es guanya realment el públic quan més juga amb la fusió amb gèneres llatins, com el mariachi en la ja llunyana 'Across the wire' o la cúmbia a 'Under the wheels', 'Cumbia de donde’, ‘Flores y tamales'... La penúltima va portar a l’escenari Empara Sánchez, i l’última va ser cantada amb solidesa per Jairo 'Depedro' Zavala, des de fa anys membre oficial de la banda.

En la recta final van caure unes gotes, però entre que no era gens important i hi havia ganes de marxa, ningú no es va moure. L’antiga Amparanoia va aprofitar una de les seves improvisacions a 'Güero canelo' per felicitar els "valents" de Vilanova que havien aguantat el tímid xàfec. Doncs com no.

De viatge per Los Planetas

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Va ser acabar Calexico i, sense parar, començar a l’escenari de davant una altra festa: Curtis Harding, des d’Atlanta, amb el seu soul retro insuflat de rock de garatge, una mica com si un altre Curtis, Curtis Mayfield, liderés The Black Lips. Millor com més pop i més ballable, va acabar de posar-se el públic a la butxaca amb 'On and on', a la qual van seguir encerts addicionals com 'Ghost of you' i 'Heaven’s on the other side'. La hiperactivitat de 'Need your love' delata el seu passat com a col·laborador de CeeLo Green.

La nit va acabar per a molts (s’havien de guardar forces per a divendres i dissabte, dies més seriosos del Vida) amb Los Planetas, que van oferir el que va semblar un resum de carrera, de davant cap enrere; del rock que integra el llenguatge flamenc a les exploracions més psicodèliques i dreampop, i d’allà als ‘perdigones noise’. Repertori sempre al·lucinant, però potser, sobretot, a l’altura d’una esplèndida 'Toxicosmos' amb guitarres evanescents marca Cocteau Twins. Com a jugador més valuós, un Eric Jiménez que es va passar l’actuació fent saltar llampecs de la seva bateria.