Mor Claude Lanzmann, el cineasta que va mostrar l'horror de l'Holocaust

Sense ser exactament un director amb una sola pel·lícula important, podem dir que tota la filmografia de Claude Lanzmann, cineasta francès que ha mort avui dijous als 92 anys, gira entorn de la monumental Shoah (1985). Si no és el documental definitiu fet mai sobrel’holocaust jueu, sí que és sense cap dubte el més important i colpidor.

En aquesta pel·lícula de nou hores i mitja de durada, Lanzmann examina a consciència els efectes del genocidi sense utilitzar cap imatge d’arxiu. El que fa el director va resultar en el seu moment encara més inquietant: dona veu a les víctimes supervivents, als testimonis i a alguns botxins dels camps d’extermini perquè siguin ells i elles, amb els seus records colpidors, els que expliquin la història i obliguin l’espectador a imaginar tot allò que van haver de patir.

Lanzmann va realitzar Shoah (que en hebreu vol dircatàstrofe  i també aniquilació) al llarg de 10 anys. A més de prescindir de les imatges d’arxiu, tampoc no va utilitzar música i recorre a la veu en off en escenes explicades. Són només els rostres i les paraules dels entrevistats, la cruesa de l’explicació oral sense cap additiu. Lanzmann recull tant el que diuen com el que no poden dir quan una pregunta provoca un record massa dolorós. El director manté llavors la càmera sobre la persona, esperant que es recuperi i segueixi amb la seva rememoració.

 Hi ha explicacions molt dures i silencis delators de testimonis, així com un ingent nombre de detalls entre tècnics i quotidians que realcen encara més el valor de la proposta com a tractat històric: la configuració dels barracons als camps de concentració, el nombre de vagons dels trens en els quals eren traslladats els presos, el racionament de menjar, les mesures d’un forn crematori.

Els ensenyaments i influències de Shoah poden advertir-se en documentals més recents com els que va fer pel cambodjà Rithy Panh, en què aconsegueix fer parlar alguns agents de la maquinària d’extermini dels khmers rojos, o The act of killing, sobre la repressió a Indonèsia als anys 60 explicada pels mateixos assassins. A Shoah hi apareix un agent de la SS que va acceptar ser filmat amb la condició que no fos revelada la seva identitat, però el director "va incomplir" aquest pacte perquè no mereixia ser un pacte entre cavallers.

Al voltant del mateix tema

Notícies relacionades

Can Lluís reobrirà a l’estiu amb nous amos russos

Netflix aparta Karla Sofía Gascón de la campanya de promoció d’‘Emilia Pérez’

Lanzmann, d’origen jueu i nascut el 1925, era un adolescent durant l’ocupació alemanya. El 1944 va engrossir les files del maquis. Es va llicenciar en Filosofia, va publicar en premsa articles sobre el genocidi, va dirigir diverses revistes i va mantenir una relació sentimental amb Simone de Beauvoir. Va debutar com a director amb Pourquoi Israël (1973), documental sobre la situació del país 25 anys després de l’Holocaust.

Tota la seva obra cinematogràfica ha girat al voltant del mateix tema. Sobibor, 14 de octubre 1943, 16 horas (2001) explica l’única revolta amb èxit que hi va haver en un camp d’extermini. El último de los injustos (2013) consisteix en unes entrevistes sobrants del muntatge de Shoah amb Benjamin Murmelstein, president del consell jueu en el camp txec de Theresienstadt. La seva obra pòstuma, la minisèrie Les quatre soeurs (2017), emesa recentment per la cadena Arte, recupera converses amb quatre dones realitzades durant la preparació de Shoah. Només en Napalm (2017), focalitzada en el conflicte de Corea, es va apartar del genocidi nazi.