Scorpions, nostàlgia del 'hit' en el Rock Fest

Encara que amb freqüència s’associï al heavy metal a la perifèria del mainstream musical, hi va haver un temps en què va conquistar les llistes d’èxits. Que l’hi expliquin a Scorpions, que van marcar a foc moltes vides i molts romanços amb les ‘power ballads’ i, també, els rocks d’estadis com els que aquest dissabte van ressonar amb força a Can Zam, en la tercera i última jornada del 5è Rock Fest.

Al grup alemany li sobra discografia per construir diversos repertoris de ‘hits’ i clàssics amb què saciar els seus fans. En cauen alguns i n’entren d’altres. A Can Zam, després d’obrir amb ‘Going out with a bang’, delseu últim disc, ‘Return to forever’,del 2015 (cançó que ret homenatge a l’amistat en una banda de rock més enllà de les anades i vingudes dels seus membres), va posar inicialment el focus en un període interessant, el que va del 1979 a 1980, quanMatthias Jabs va injectar tensió metalera al grup deixant enrere la mística d’Ulrich Roth. Allà hi va haver ‘Make it real’, ‘The zoo’ i la poderosa instrumental ‘Coast to coast’, peces d’aquella època en què Scorpions era una banda que no era nova ni vella i a punt de quedar-se per vestir sants.

Vestigis dels 70

Aleshores van anar una mica més enrere en el temps amb el ‘medley’ dels setanta, carn del doble en directe ‘Tokyo tapes’, encapçalat per ‘Top of the bill’. Scorpions, en la seva essència hard rock, encara que a base de cites trossejades. I la versió del grup més reconeixible, la dels ‘hits’ i les balades èpiques, de ‘Big city nights’ i ‘Rock you like a hurricane’ a ‘Wind of change’ i aquest ‘Still loving you’ que tant mal va fer a l’abnegada generació dels 80. El coll de Klaus Meine, aguantant amb dignitat. Enmig del repertori, una singularitat, la versió d’‘Overkill’,  d’un grup aparentment tan allunyat com Motörhead, amb el que fos guitarrista del grup, Phil Campbell, que havia actuat hores abans al festival. Un homenatge al desaparegut Lemmy, evocat a les pantalles de vídeo.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Abans de Scorpions, i en espera que Kiss posés el colofó d’aquesta edició, es va obrir pas el metal amb avantpassats thrash i speed de Megadeth, el grup californià comandat per Dave Mustaine, exmembre de Metallica de primera hora. Obre amb la clàssica ‘Hangar 18’, potables ràfegues de la seva última obra, ‘Dystopia’, com ‘The thread is real’, lluint múscul amb la bateria de doble bombo d’un fitxatge recent, el belga Dirk Verbeuren, rumb a números de solvència contrastada com les, encara que no el sembli, humanistes ‘Peace sells’ i ‘Holy war... the punishment due’.

I propagant la divina paraula del metal, literalment, van estar els senyors de Stryper, també californians, alertant del poder suprem a ‘Yahweh’ i llançant Bíblies al públic entre cançó i cançó. El seu metal cristià va mantenir el tipus valent-se del potent estat vocal de Michael Sweet i de peces servides com un calze sagrat comTo hell with the devil,que va tancar l'actuació apel·lant al càntic popular.