Snarky Puppy, gent normal que fa coses extraordinàries

La seva posada en escena és molt prosaica: nou tipus amb pinta d’exuniversitaris concentrats a tocar bé els seus instruments. Zero en glamur. Però a estones l’efecte que aconsegueixen és el d’una banda de rock d’estadi. Braços en alt, la sala sencera salta i coreja una tornada al futbolístic càntic de ‘lo, lo, lo’. L’extraordinari és que la tornada en qüestió és la d’una peça instrumental i que la banda no és una banda de rock, sinó un grup de jazz fusió, per anomenar-lo d’alguna forma comprensible.

Una cosa mai vista. O almenys, que no es veia des dels temps de Weather Report, allà pels anys 70. De fet, una de les seves peces més celebrades divendres passat a la sala Barts, ‘What about me?’, podria passar per un clàssic del jazz funk de fa 30 anys. Però després sona un forró brasiler, més tard un groove emparentat amb el hip-hop, i ¿on s’han de col·locar els aires àrabs de ‘Shofukan’?

Alegria contagiosa

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Durant deu anys aquesta dispersió va jugar en contra de Snarky Puppy, que no encaixaven enlloc. Però a la fi, com va comprovar una sala Barts plena i absolutament entregada, la banda de Brooklyn ha acabat per trobar un públic tan divers com la seva música, que aprecia la seva destresa instrumental i la seva precisió, agraeix la barreja de repte intel·lectual i ganxo pop de les seves cançons, i empatitza amb l’alegria contagiosa que desprenen en concert.

En l’estrena de Snarky Puppy en una sala de la ciutat, coorganitzada pel Grec i el Festival de Jazz de Barcelona, cada solista va ser aclamat com un heroi i cada arrencada de cançó es va aplaudir com si fos un bis. Va ser una nit de música complexa però enganxosa, feta per passar-s’ho bé. Dit així sembla fàcil de fer, però no ha de ser-ho tant. Ara per ara, de Snarky Puppy només n’hi ha un.