Les veus alcen el vol de 'La favorite' al Liceu

Decidida aposta per les veus per reposar ‘La favorite’, de Gaetano Donizetti. I com va passar en la seva estrena al Liceu fa 16 anys, els intèrprets han superat amb escreix el rocós, antiquat i pèssim muntatge de fa 16 anys de la versió original d’una obra que, després de la seva ‘première’ a París el 1840, es va adaptar a l’italià. L’estructura de cartró-pedra de Jean Pierre Vergier tornava a presidir l’escena amb l’inapreciable canvi de Derek Gimpel substituintAriel García Valdés com a responsable de la producció. Res d’això no va impedir que el debut a la casa de la jove mezzo francesa Clémentine Margaine i del tenor nord-americà Michael Spyres es convertís en una exhibició del millor ‘bel canto’.

La història d’amors impossibles que sorgeix del triangle format per Leonor de Guzmán, el rei Alfons XI de Castella i el jove heroi Fernando, va ser seguida pels espectadors amb el focus posat en les intervencions dels protagonistes i de l’orquestra dirigida amb un pols expert per Patrick Summers. I, dins del ritme anodí d’una dramatúrgia fallida, la representació es va desenvolupar en un crescendo que va tenir la seva explosió més gran en els dos últims actes. La inclusió de les peces de ballet, però sense ballet, per oferir l’obra en la seva integritat musical, va ser un disbarat que va contribuir més a trencar la dinàmica de la funció que a agilitar-la.

Però, tornant als intèrprets, s’esperava amb expectació l’actuació de Spyres i Margaine. El primer va compondre un Fernando de llibre, amb una tessitura sempre ajustada a estil, un lluminós i elegant fraseig, un precís vol en els sobreaguts i superbes ornamentacions. Actoralment sempre va donar amb la tecla, tant en els moments d’efusivitat amorosa com en els del místic novici amb dubtes. Va lluir en els duos i va cantar un sensible ‘Ange si pur’.

Gran debut de Clémentine Margaine

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

La mezzo va mantenir sempre sota control el personatge de Leonor. Té una poderosa i bellíssima veu, de gran projecció, que sap administrar per aconseguir resultats amb gran riquesa de matisos tant en la zona aguda com en el centre i els greus, a més d’exhibir una gran expressivitat dramàtica. Magnífic el seu ‘O mon Fernand’ i l’acoblament amb els components del triangle. Un gran debut liceista d’una de les noves estrelles del gènere. Jerkunica (Balthazar, prior del monestir) va assolir cotes poc recordades en un baix. Espectacular en el cant, va saber desgranar l’autoritat del seu personatge sense necessitat d’artificis.

Markus Werba (Alfonso XI) es va mantenir en un to més discret, potser per estar fora d’estil, i van complir àmpliament Roger Padullés (Gaspar, oficial del rei), Miren Urbieta-Vega (Inés, confident de Leonor), José Luis Casanovas en el seu petit rol i el cor. En conjunt, un bon elenc per disfrutar vocalment d’aquest títol que tanca la temporada.