Pearl Jam, la intimitat més grandiosa

Als 90 miràvemPearl Jam i ens dèiem que no ho aconseguirien, que una banda no podia ser popular i de culte alhora, que acabarien integrant-se o a la perifèria. I bé, dues dècades després, s’ha de dir que ho han aconseguit, que conserven una aura de banda de rock genuïna i que alhora omplen pavellons com el Palau Sant Jordi, en què les entrades van volar el desembre passat en un parell d’hores.

Els de Seattle presumeixen d’una dignitat adulta i sotmeten el seu repertori a prova cada nit. Amb una forma de rock que conserva la seva ferocitat i mística, sense concessions i fent dels concerts experiències molt poc planificades. El repertori canvia de dalt a baix d’una nit a una altra, i poden obrir amb una peça tan fosca del seu catàleg com ‘The long road’, la que van escollir aquest dimarts a Barcelona, cara B del ‘single’ ‘Merkin ball’, del 1995.

Sobrietat escènica

Refractaris al culte al ‘hit’, tracten el repertori com si totes les seves cançons en fossin un i construeixen dinàmiques lògiques, amb seqüències devastadores, associant peces que potser no havien sonat mai juntes. En aquesta retorn al Sant Jordi, després de 12 anys d’absència, van entrar en matèria amb un tram ‘in crescendo’ a través de la recollida ‘Elderly woman behind the counter in small town’ i dels sotracs graduals de ‘Corduroy’, ‘Hail hail’ i ‘Mind your manners’ que, a tall de salutació, va deixar la sala del revés. Escenari sense coloraines ni llamps encegadors, ara, amb una dotzena de globus mòbils com a punts de llum, després amb unes tires fluorescents, que van crear ambients discrets i canviants amb zones d’ombra.

Després de ‘Do the evolution’, Eddie Vedder va fer pràctiques de llengua espanyola tirant d’ironia. “Per cert, aquell partit de futbol contra Rússia va ser una merda”, va deixar anar. I va dedicar ‘Oceans’ a la memòria d’un fan mexicà, l’Israel, que tenia entrada per al concert de Barcelona i que va morir en una operació a cor obert.

Això sí, Pearl Jam sap que el gruix del seu repertori més esperat és el dels 90, i aquells primers discos, amb ‘Ten’ al capdavant, van posar els pilars: d’‘Even flow’ (moment ‘guitar hero’ de Mike McCready) a ‘Daughter’ (que Vedder va dedicar “a les nostres mares, dones, nòvies, germanes i filles”) i ‘Jeremy’, que va culminar amb el micro saltant pels aires. Però la banda va jugar una vegada més amb el ‘set list’, la seva manera de mantenir vives les cançons, i hi va haver espai per a peces més amagades com a ‘Light years’, rareses com ‘State of love and trust’ i fins una escena de Vedder a l’ukelele a ‘Sleeping by myself’.

Vestigis de l’era del rock

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Pearl Jam va fer una contundent impressió de domini. Sembla que són conscients que els seus millors dies com a autors queden enrere: ni tan sols van tocar ‘Can’t deny me’ avenç del treball que preparen per al 2019. Però com a banda de rock en directe, aquella expressió cultural tan del segle XX, van transmetre una intensitat a què els més joves encara poden agafar-se per provar d’entendre perquè aquest gènere va conquistar el món.

Fonent el poder físic amb la profunditat emocional a ‘Come back’, el grup es va endinsar en les propines encallant-se una mica en certs trams instrumentals (‘Lightning bolt’), però reincorporant-se una vegada més per reprendre el passeig: ‘Onze’ ‘Rearviewmirror’, aqueslla ‘Smile’ amb harmònica, treta d’aquella flor rara anomenada ‘No code’ (1996) i pròxima a Neil Young, i una entusiasta versió de ‘Bava O'Riley’, passant The Who per la trituradora grunge. Per tancar, una altra peça peregrina: ‘Yellow ledbetter’, deixant enrere 30 cançons i dues hores i 45 minuts amb poder per consolidar vincles a gran escala.