Els humiliats pares de l'octogenari Superman

Superman no va néixer exactament a Krypton. Aquell personatge que va donar nom al còmic de superherois va ser creat a Cleveland, acaba de fer ara 80 anys, en el primer número d’‘Action Comics’, de juny de 1938 (que en realitat va sortir un parell de mesos abans, però així envellia menys als quioscos...). En aquesta ciutat nord-americana, dos amics de l’institut, fills d’immigrants jueus, Jerry Siegel (1914-1996) i Joe Shuster (1914-1992), van ser els tenaços pares d’aquella fins aleshores insòlita criatura amb superpoders arribada de l’espai exterior i els qui, després de sumar rebuig rere rebuig, per fi van firmar el contracte que va marcar les seves vides. Mentre que amb ell, la seva editorial, llavors National Publications (avui DC Comics), blindava per a si l’heroi dels ous d’or durant dècades i fins a l’actualitat, per aquell guionista i aquell dibuixant va significar un xec de 130 dòlars pel qual venien el còmic i “el dret exclusiu d’ús dels personatges i la història” a l’empresa editora, que des d’aquell dia passava a “posseir i conservar per sempre” en “exclusiva propietat” Superman. 

“Ja anava sent hora que aquesta història d’uns creadors lluitant contra grans empresaris abusius s’expliqués en forma de còmic”, assenyala Julian Voloj, guionista alemany establert a Nova York, a l’epíleg de ‘Joe Shuster. Una història a l’ombra de Superman’ (Dibbuks), on ha aconseguit “brindar pòstumament al dibuixant una veu que poques vegades va tenir”. Ho fa en un relat en què presenta el lector l’any 1974 a les primeres vinyetes: Shuster està tirat a un banc d’un parc on un policia el troba defallit després d’una setmana al carrer sense menjar perquè no vol ser una càrrega per a la seva germana, amb qui viu. Mentrestant, “uns homes de negocis sense escrúpols” es lucraven amb milions de dòlars gràcies al mite que havien creat, lamenta Voloj.       

 

L’alemany va accedir a hemeroteques i actes judicials dels litigis pels drets que Siegel i Shuster van mantenir amb National, va entrevistar experts i va rastrejar “la desesperació als manuscrits” del dibuixant, qui a l’any de publicar-se Superman va començar a tenir problemes de vista i un transtorn que li paralitzava la mà dreta, amb la qual cosa va acabar pagant de la seva butxaca altres perquè dibuixessin el superheroi. Voloj va llegir el “relat esquinçador” d’un Shuster ja madur sobre “les factures mèdiques impagades, la por del desnonament, les súpliques d’ajut econòmic a amics”. I, amb les imatges de les pintures d’Edward Hooper al cap, va trobar a milers de quilòmetres al dibuixant ideal, l’italià establert a Austràlia Thomas Campi, per a un projecte que després de ser llançat aquest any als Estats Units es publica gairebé simultàniament a set països més.  

El còmic, que Dibbuks ha enriquit amb notes, un ‘qui és qui’ i un escrit de Voloj, segueix els passos del tímid Shuster, i a través d’ell els del més inquiet Siegel. Les escenes, basades en fets reals, dibuixen com Superman beu d’ells: als dos els agradava la ciència-ficció i les revistes ‘pulp’ (en especial ‘Amazing Stories’), col·laboraven al diari de l’institut, on Siegel patia ‘bullying’,potser desitjant tenir superpoders per defensar-se, i li agradava una estudiant molt guapa, anomenada Lois, que mai es va dignar a mirar-lo, igual que Lois Lane no veu qui és en realitat Clark Kent. 

Inspirat en El Zorro

I d’una nit insomni de Siegel va néixer “una cosa nova”, diferent de Buck Rogers i Flash Gordon, un superheroi amb superpoders que lluita contra el crim en una ciutat contemporània a la dels seus creadors, que té una identitat secreta com El Zorro però sense màscara i amb unes ulleres inspirades en Harold Lloyd. Al matí l’hi explica a Shuster i aquest posa fil a l’agulla. Passen quatre anys sense que ningú s’interessi per Superman. Fins que entusiasma Sheldon Mayer, un dels primers empleats de National, que va recomanar-ne la publicació abans de deixar la companyia. 

I allà, aquells “dos herois tràgics”, com els anomena Voloj, van deixar ingènuament la seva creació a “mans d’homes de negocis sense escrúpols”. El nou amo de National, Harry Donenfeld, amb antics llaços mafiosos, tenia una indiscutible visió comercial per rendibilitzar al màxim aquell mite que va començar a ser-ho des del primer número d’‘Action Comics’, amb Superman aixecant un cotxe a la portada, que va vendre 130.000 exemplars. El cinquè, 197.000; i els nens ja demanaven al quiosc “el còmic de Superman”. Del primer amb títol propi, en van vendre mig milió. Siegel i Shuster, ja conscients del gran error comès a l’haver venut els drets, protesten. I National els acontenta amb un acord ben pagat per 10 anys fent Superman en historietes i tires per a premsa (sortirà en centenars de diaris i 90 dominicals).     

Transcorreguda la dècada, i tement que en prescindeixin, Siegel convenç a Shuster i demanden National. Perden, els acomiaden i arriben els deutes. La caiguda als inferns és especialment dura per al dibuixant, amb una salut que empitjora (un atac al cor, visió borrosa, vertígens). Es veu obligat a dibuixar anònimament historietes sadomaso (fins que uns delinqüents de Brooklyn s’hi inspiren per torturar i matar gent a l’atzar i l’editor acaba a la presó). Un altre treball de missatgeria li costa una humiliació més quan ha d’entregar un paquet a l’edifici de National. El reconeixen i el soci de Donenfeld, Jack Liebowitz, li dona 100 dòlars perquè busqui una feina “més assenyada”.  

Maledicció, ràbia i frustració 

Notícies relacionades

Superman no es jubila ni als 75

Batman 75 anys de foscor

Per llavors, Donenfeld havia donat treball a Siegel, que tampoc es va deslliurar de la humiliació: no firmava els guions i va haver de sentir que se n’anava a “netejar el cul amb el seu manuscrit”. El 1963, la seva intenció de tornar a demandar National li costa un nou acomiadament. El 1975, amb 61 anys, 37 després de parir Superman i després de l’anunci de la futura primera pel·lícula de Christopher Reeve, Siegel esclata i la maleeix, abocant tota la seva ràbia i frustració en un duríssim comunicat públic (que el llibre reprodueix) on denuncia com National els ha “desvalisat sense pietat en nom del seu egoista enriquiment” i com han sigut “víctimes d’homes malvats”, desitjosos d’abandonar-los en la seva “vellesa” malgrat que la seva “creació, Superman, hagi fet i continuï fent milions per a ells”. 

El món del còmic desperta, els conviden a la Comic Con de San Diego, tots volen sentir la seva història i el sindicat d’autors els aconsegueix una pensió vitalícia. Per fi, quan s’estreni la pel·lícula de la Warner, veuran els seus noms als crèdits.