«¡La escopeta, Paco, la escopeta!»

“¡M’heu enganyat com a un nen!”, exclama la senyora. I abraça un home que ha de ser el seu marit mentre una altra dona més jove, probablement la seva filla, filma l’escena amb el mòbil. La senyora, nerviosa i feliç, inspecciona els papers que li acaben d’entregar i, ¡sorpresa!, són entrades per veurePaco Candela. ¡Per veure’l ara mateix! No és l’única persona entusiasmada aquesta tarda de diumenge. A escassos metres de distància, dos homes es fotografien amb les seves entrades a la mà com si fossin dècims de loteria premiats.

Centenars i centenars de persones pugen per la rampa que porta al’Auditori del Fòrum, un recinte que molts melòmans coneixen perquè allà se celebren els concerts més exquisits del Primavera Sound i que la resta de l’any acull tota mena d’esdeveniments. El d’avui és un concert organitzat per Radio Tele Taxi. Justo Molinero, el director de l’emissora, assessora una espectadora al costat de la taquilla: “Si aparca el cotxe al centre comercial, té tres hores gratis”.

A la immensa platea de l’Auditori del Fòrum caben gairebé 2.400 persones i a penes queden unes desenes de butaques buides. Aquest menystingut ple és un exemple palmari de classisme cultural. Ja no és només la flagrant absència de premsa musical. BusquinPaco Candela a la Viquipèdia. Ha gravat una dotzena discos l’èxit dels quals li garanteix 70 concerts a l’any, però no hi és, a l’enciclopèdia digital, lliure i col·laborativa. En canvi, per alguna raó, el duo granadí d’electrònica planadora Los Pilotos, amb només dos àlbums i un impacte infinitament menor, té una entrada de set mil caràcters. No, internet tampoc és neutral i el seu classisme, a més, deixa una empremta eterna.

Acomodadors desbordats

La mitjana d’edat és pròxima a la jubilació, tot i que també hi ha gent d’uns trenta anys, d’uns vint anys i no poca gent major amb bastó. Avui els acomodadors tindran feina ajudant-los a baixar les escales en penombra. Ningú llueix samarretes del seu grup favorit. Uns venen vestits amb informalitat dominical (polo i pantalons curts) i altres amb vestit blanc també de diumenge. El presentador afirma que Candela ha posat més d’actualitat les sevillanes, els fandangos i la gorra campera. Unes quantes hi ha en aquesta platea cada vegada més excitada.

I surt a escena el sevillà amb les seves patilles i la seva gorra campera, al so de ‘Donde tú has querío’. És una sevillana que parla de la impossibilitat d’anar aquest any a la romeria d’El Rocío  perquè la seva agenda de concerts l’hi impedeix. El públic no espera al final per aplaudir i llança olés a cada estrofa. Si en un partit de futbol se celebren dos o tres gols, un concert de Paco Candela s’assembla més a un de bàsquet. La identificació amb alguns versos inflama la platea. Quan proclama això de “continuaré sent de camp fins al dia que em mori”, l’orgull rural es pot detectar als ulls vidriosos de molts d’aquests espectadors que van migrar a Barcelonaals anys 50 i 60.

“¡A quina hora poseu els concerts! ¿No recordeu que a Andalusia a aquesta hora fem la migdiada?”, fa broma Candela. Són les sis de la tarda. Tot i així, convida a tots els presents a cantar amb ell: “Aprofiteu els que no sapigueu. La llum està apagada i no es nota”, ressalta, per convèncer els tímids. Aquest tio no només sap manejar el públic sinó que exhibeix un raig de veu que li permet cantar sense micròfon. No en va, va madurar cantant a plens pulmons a un espectacle del parc aquàtic Isla Mágica disfressat de pirata.

El seu repertori alterna sevillanes, fandangos i alguna balada flamenca. En ocasions, el percussionista els injecta flow cubà, vorejant el nou flamenc dels anys 80. Les lletres alternen històries d’amor possessiu amb denúncies a la violència masclista. Allà arriba ‘Aire d’Alosno’: “Denuncia ese maltrato, mujer / lo tienes que denunciar / de sobra tienes motivos / para no disimular / diciendo que te has caído”. Centenars de dones s’aixequen per primera vegada de la seva butaca i aplaudeixen d’allò més. Un home crida: “¡La escopeta, Paco, la escopeta! ¡Anem-nos-en de cacera!”.

Directe al cor

El seu últim disc, ‘Directo al corazón’,no podia tenir un títol més clar. Bona part de les seves lletres busquen tocar la fibra amb la transparència més gran possible i sense embuts. ‘Aprendamos de los niños’, per exemple, és un emotiu cant a la igualtat interpretat des de la perspectiva d’un nen que li parla el seu pare dels seus amics de l’escola: nens i nenes de totes les nacionalitats i amb les més diverses circumstàncies vitals que conviuen a classe sense els conflictes que afloren al món adult. Una sevillana senzilla i sense metàfores. De cor.

El mateix pot dir-se de ‘El niño y el vagabundo’, en què aquest mateix nen convenç els seus pares de no abandonar al carrer aquest nou amic que, en realitat, és un gos. Al fons de la platea torna a sentir-se el mateix crit d’abans: “La escopeta, Paco, la escopeta!”.Casualitat o no, Candela entona el primer vers de la sevillana ‘La escopeta’: “A mí me enseñó mi padre a coger bien la escopeta...”. Olé. La cançó és una evocació de la transmissió de coneixements de pare a fill; temàtica gens roquera. Però així és Paco: igual critica els rocieros que maltracten els seus cavalls que enalteix la caça d’ànecs.

De gairebé tots els racons de la platea salten crits de joia. “¡Visca la mare que et va parir!”. “¡Paco, vine per aquí, a la dreta!”. “¡Hòstia, quin monstre!”. “¡Visca Espanya!”. A la fila 22 una dona està regalant una realització del concert en rigorós directe a través d’una trucada de whatsapp. De la fila 23 a la 25 es veu perfectament la cara de sorpresa i plaer de la seva amiga a casa. Al fons de la sala, aquell tipus segueix en bucle: “¡La escopeta, Paco!”. L’apoteosi arriba amb ‘Este día’, una altra sevillana en què Candela reincideix en el tema del maltractament a les dones. Aquí, la indignació per la possibilitat que aquesta víctima sigui la seva filla, el fa fantasiejar amb la idea de prendre’s la justícia per la seva mà. De nou, és la ràbia amb què aplaudeixen moltíssimes dones el que posa la pell de gallina.

Paralitzat a la seva vora

Ja a la recta final del concert, un pare recorre tot el passadís central amb el seu fill en braços i l’hi entrega al cantaor, que no el sacrificarà a l’altar de l’auditori, però gairebé. El xaval, d’uns sis anys, amb pantalons curts, camisa i gorra campera, es diu Brian. “¡Un nom molt rociero!”, fa broma Candela. Mentre canta ‘Siéntate a mi vera’, el petit Brian, assegut a la seva vora, no mou un múscul. Està angoixat. Mai se li haurà fet tan llarg aquest rumber fandango. Al final l’allibera, sí, i exclama: “¡Viva Brian de Lebrija!”.

Notícies relacionades

El fabulós poder de les metàfores

Bunbury torna al seu jo llatí

Candela encara cantarà un fandango més per satisfer un públic que no deixa de demanar-li cançons i victorejar-lo. Quan acaba el concert i s’encenen els llums, aquell home al fons de la platea segueix a la seva: “¡La escopeta, Paco, la escopeta!”.Molts espectadors ja li han agafat afecte i l’aplaudeixen entre rialles. Ell també ha triomfat i es deu al seu públic.

Al carrer, els assistents al concert es fonen amb els transeünts que passegen pel Parc del Fòrum. Avui no se celebra cap festival, així que tot el recinte està obert al veïnat. A ciclistes, a patinadors i a les famílies que tornen de la platja tan feliços com ells del concert dominical de sevillanes.