Coque Malla: «Mirar enrere em fa mandra»

Després de mitja dotzena de discos al seu nom, Coque Malla va aconseguir amb ‘El último hombre en la Tierra’ (2016) deixar de ser, per fi, l’excantant de Los Ronaldos per alçar-se com a solista amb un discurs diferenciat. Sense deixar de sonar a rock, les seves cançons modernes ofereixen perfils més sofisticats amb noves formes, acompanyades d’arranjaments de corda i metall. De la seva última gira ha sortit un disc en directe, ‘Irrepetible’, que al seu torn alimenta noves tandes de concerts, com els dos que oferirà aquest dimarts i dimecres a Barts, dins del Grec.

Fa dos anys comentava en aquest mateix diari que des del principi va pensar en ‘El último hombre en la Tierra’ com un disc diferent en la seva trajectòria. El temps sembla donar-li la razón.

Pero no és una cosa que hagi ocorregut de sobte. Jo vaig fer dos discos molt estranys que la gent no va entendre, quan em vaig separar de Los Ronaldos. Venien de saltar i ballar amb el grup i de sobte va sortir ‘Soy un astronauta más’ (1999), un disc més personal, i després ‘Sueños’ (2004), que tampoc es va entendre gaire. Després, ‘La hora de los gigantes’ (2009) tenia a veure amb el rock clàssic, però era més sofisticat, i aquí va canviar la cosa. Després, ‘Termonuclear’ (2011) i ‘Mujeres’ (2013) van ser passos cap endavant. I ‘El último hombre en la Tierra’ ja té algun toc excepcional i la gent ho percep. És molt difícil explicar l’èxit, però crec que respon a una cosa tan senzilla com treballar molt i fer bones cançons.

Al seu interior, ¿es pregunta si aquestes són necessàriament millors que les de discos anteriors, que van passar més inadvertides?

Entenc que hagi passat alguna cosa especial amb aquest disc, perquè no és habitual que un artista espanyol faci un disc així. Quan el posaves a la gent pròxima es quedaven amb la boca oberta. I el mèrit és de tot l’equip. Però sense aquest punt capritxós que té l’èxit no hauria passat res, s’hauria quedat en un disc apreciat pels crítics musicals i la gent de la professió.

En l’origen inspirador de les cançons, ¿hi ha experiències personals, vivències emocionales...?

Por descomptat, com en tots els discos de la història de la música, i en els quadros, i a les pel·lícules. Les obres artístiques parteixen d’emocions. Sobretot les que perduren i que, al seu torn, generen altres emocions. Relacions, pors i algunes certeses; més aviat poques.

Els discos en directe solen ser repassos d’una trajectòria, però aquest és més aviat la fotografia d’un moment àlgid.

Sí, s’ha caigut en l’error d’escriure que aquest és un disc de repàs de la meva carrera, i no, ja que retrata el present. Més de la meitat de les cançons són de l’últim disc. El que està passant amb el públic en aquesta gira és molt emocionant i s’havia de gravar i filmar.

Entre els col·laboradors del disc hi figura Neil Hannon, timoner de The Divine Comedy. ¿Va ser complicat aconseguir enrolar-lo perquè cantés en dos cançons?

Va ser bastant fàcil. Jo tenia una mena d’intuïció que això passaria. Però deixant de banda la part esotèrica, jo he escrit mil vegades sobre The Divine Comedy a les xarxes, i el seu segell a Espanya es va posar en contacte amb mi per agrair-m’ho. Perquè Neil Hannon per a mi és un dels genis de la música, però no és un tio superpopular. Llavors va venir a actuar a Madrid i la companyia va organitzar una trobada a través d’M80. Una mena d’entrevista mútua. Va ser formidable. Després, al concert, em va dedicar ‘Absent friends’, una de les meves preferides. Havíem estat parlant de la similitud entre aquesta cançó i ‘La señal’. I al camerino em va dir: “bé, ¿i quan fem alguna cosa?”. Em vaig quedar pàl·lid.

‘My beautiful monster’ és una cançó seva en anglès poc coneguda. ¿Per què la va escollir per compartir-la amb Hannon?

Perquè li anava perfecta. La vaig fer per a una pel·lícula de terror molt underground, ‘Bite’, d’Alberto Sciamma, que ens havia dirigit fa molts anys el videoclip de ‘Sabor salado’, de Los Ronaldos. Però en realitat, aquesta cançó va ser l’embrió d’‘El último hombre en la Tierra’. Gravada pel mateix equip.

En el seu repertori actual, ¿com encaixen les cançons de Los Ronaldos?

El fet que al disc només n’hi hagi una ja contesta la pregunta. A la gira d’‘El último hombre en la Tierra’ en fèiem fins a tres, però en el disc en directe ja no l’hi veia sentit.

¿Veu el grup com una vida anterior?

Sí, la veritat. Perquè veig molt camí per davant. Veig gairebé amb ànsia el futur, la quantitat de possibilitats que hi ha en la música, d’arranjaments, harmonies... Mirar cap enrere em fa mandra.

Molts dels seus contemporanis dels 80 viuen del ‘revival’.

Bé, és lícit, són les seves músiques, les seves cançons, i segurament les disfruten. Molts han fet cançons meravelloses, però no ho sé, jo he optat per aquest carreró i em diverteix més això que mirar enrere.

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

¿Pensa ja en un nou disc d’estudi?

Doncs sí, ja hi ha un camí traçat. L’any que ve no tocarem perquè estarem tancats: serà un disc complicat de producció, d’arranjaments, amb cert flirteig amb l’electrònica... Veurem què surt. Segurament sortirà l’octubre del 2019 i la gira començarà el gener del 2020.