'Belgian Rules', la pàtria segons Jan Fabre

Quan fa uns anys a Europa es va començar a distingir l’auge dels nacionalismes d’ultradreta el polifacètic director Jan Fabre (Anvers, 1958) va gestar ‘Belgian rules’, una obra de quatre hores de durada interpretada per 15 increïbles actors, músics i ballarins de diverses nacionalitats. “La ultradreta flamenca volia trencar el meu país i soc probelga”, recorda l’artista, també proeuropeu en un moment “en què molts semblen oblidar que la construcció d’Europa ha permès 70 anys de pau”. L’espectacle ha sigut premiat en molts països, menys en el seu. El muntatge, un dels plats forts del Grec, desembarca al Teatre Lliure aquest divendres i dissabte.

“‘Belgian rules’ és una crítica declaració d’amor al meu país”, diu Fabre. Humor, ironia i denúncia es barregen en aquest muntatge d’aire surrealista que revisa la història i està ple de picades d’ullet a famosos quadros pintats per artistes belgues. Les seves quatre hores de durada no són res comparades amb la polèmica bacanal de ‘Mount Olympus’, una brutal immersió en les tragèdies gregues que dura un dia sencer.

Però tornem a Bèlgica. “Som un petit país bastant surrealista. Amb flamencs, valons, una petita part d’alemanys, cada un amb la seva televisió, la seva ràdio, els seus polítics... Tenim la quantitat de ministres més gran, imagino. És kafkià, però alhora aquestes tres comunitats donen aquesta aroma comuna dels belgues”, assenyala Fabre.

El muntatge repassa tots els clixés: des de l’afició a les patates fregides i la cervesa fins a les bandes de majorets, el ciclisme i la colombofília. Des de l’afició a dialogar per buscar acords a subvertir-ho tot per Carnaval. Però també descobreix una altra cara, la d’un país amb 170 anys d’història amb un passat colonial al Congo i una estreta relació amb la venda d’armes.

'Beligian rules’ també és “una declaració política”. Tot i que l’amor de Fabre per Bèlgica no és cec, ja que coneix perfectament els punts forts i febles d’una pàtria que estima amb totes les seves contradiccions. “El meu país és fantàstic. Només hi ha dos o tres extremistes de dretes però, a part d’això tot funciona. ¡Si tenim el rècord d’estar sense Govern i no va passar res!", fa broma.

Agredit mentalment i físicament

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Al cap d’una estona, en la mateixa roda de premsa, reconeix els seus problemes amb els extremistes flamencs, nacionalistes d’ultradreta que el van agredir mentalment i físicament. “La primera vegada va ser fa 15 anys, després de la instal·lació de ‘Heaven of Delight’ al Palais Royal de Brussel·les. En sis mesos vaig haver de canviar d’adreça cinc vegades", recorda. "Fa dos anys em van pegar perquè havia tret una pel·lícula que recull el meu treball”. No l’hi fa cap gràcia, però no aconseguiran apartar-lo de la seva filosofia: “Ser artista comporta la responsabilitat de ser independent. Mai represento una ideologia en les meves obres però quan m’entrevisten sí que em posiciono i sempre a favor del color de la llibertat".

Són molts els pals que toca l’obra, que també inclou una reflexió sobre què és el teatre. ¿Què significa per a ell? “Com a artista plàstic les meves obres es cotitzen més cada dia i seria més ric si em dediqués només a això. Però en el teatre hi ha passió. Han passat 40 anys i si continuo treballant amb la companyia és perquè m’encanta aquesta entrega i generositat dels actors i ballarins”. Han dedicat sis mesos a crear aquesta peça, un gran treball d’equip amb Johan de Boose, autor del text, i els compositors Raymond Van Het Groenewoud i Andrew Van Ostade, percussionista i també actor de la companyia. “M’agrada el teatre perquè és l’art de les coses efímeres, una activitat que requereix el seu temps i que reuneix la gent. Està allunyat de la rapidesa i la instantaneïtat del que es porta a Instragram, Twitter i Facebook".