'Happy End': més irònica que virulenta

Michael Haneke retrata en el seu últim film un tipus de personatges que coneix fil per randa. Es tracta d’una família burgesa que viu en una immensa mansió a Calais. Res sembla enterbolir la calma amb què passen els seus dies. Però, a poc a poc, amb mirada incisiva però potser menys virulenta que en anteriors ocasions, el director ens mostra el que nia amagat en l’existència d’aquests homes, dones, vells i nens que ja no tenen el discret encant de la burgesia que preconitzava Luis Buñuel en una de les seves pel·lícules més conegudes.

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

A 'Happy End' el suïcidi sembla que és una solució tant per als més grans com per als més petits. Els membres d’aquesta família disfuncional a l’estil de Haneke no saben estimar, o no donen el valor necessari a aquest sentiment. Isabelle Huppert i Jean-Louis Trintignant es retroben, de nou com a filla i pare, cinc anys després d’‘Amor’, l’anterior film de Haneke, i, tot i que el vell explica com va acabar matant la seva dona, afectada per una malaltia terminal, aquesta no és una continuació de l’altra.

L’agressivitat congènita del cine del director austríac es torna per moments ironia evident. Ha sigut considerada una obra menor des que es va projectar al festival de Cannes de l’any passat, però em sembla més aviat una mena de condensació lleugera dels motius habituals del cineasta, una reconsideració a mitja veu, més divertida, en el fons, que cruel. En tot cas, sostinguda en la freda dissecció que la càmera realitza sobre els extraordinaris membres del repartiment, 'Happy End' és un film que ens podrà sorprendre menys, però no ens deixa de molestar.