Coque Malla, disfrutant del moment

Coque Malla viu un moment pletòric i hi havia motius per acostar-se aquesta setmana als seus passis a Barts, un any després que presentés allà mateix el seu disc de renaixement, ‘El último hombre en la Tierra’. Tot i que el seu recent enregistrament en directe, ‘Irrepetible’, no aporta cançons d’estrena, Malla s’ha pres la molèstia de modificar notablement el seu repertori des d’aleshores: vuit de les 19 cançons de dimecres no van sonar en la seva visita del 2017.

I resulta edificant l’espectacle d’una veterana estrella del rock traient pit i fent saber al món que, al cap i a la fi, tenia raó. Perquè el cançoner de ‘El último hombre en la Tierra’ ha servit al seu torn per realçar peces estimables publicades en discos anteriors, com ‘El sombrero’, ‘Una moneda’ i ‘Despierto’, que van subministrar moments d’intensitat a Barts tot i que al seu dia a aquells àlbums no se’ls fes gaire cas.

Subtileses i rock’n’roll

Però al centre de la imatge hi havia aquestes cançons marcades en part per l’influx d’un esteta pop com és Neil Hannon (The Divine Comedy): cap allà va apuntar ‘La señal’, una inspirada peça que, com la mateixa ‘El último hombre en la Tierra’, amb la seva serpentejant melodia de carrusel de fira, apunta cap a un Malla diferent. De cara al seu pròxim disc, el madrileny haurà de decidir si potencia aquesta línia més delicada o es decanta pel seu substrat de rock’n’roll enredat amb soul i blues de cançons com ara‘Escúchame’ (escollida per obrir el concert) o ‘Todo el mundo arde’. Potser continua quedant-se amb tot alhora.

Sense els arranjaments discogràfics de corda i metall, el concert va transmetre energia i aspror. “Serem la vostra banda de rock’n’roll en els següents minuts”, va anunciar Malla, que, modulant el seu paper de paio dur amb cor va saber combinar les fibres rockeres de ‘She’s my baby’ amb la subtilesa de ‘Berlín’, i el ritme troglodita alBo Diddley d’‘Este es el momento’ amb un petit tram de recolliment i tamboret coronat per la ranxera tavernària ‘Hace tiempo’. 

Picada d’ullet a Los Ronaldos

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Aquí hi ha recursos per compondre cançons de molt variada factura i que sonen amb tot això a Coque Malla. I ànim per recuperar amb comptagotes el llegat de Los Ronaldos en un aïllat ‘Guárdalo’, que, tot cal dir-ho, va encendre la sala (“¡hi va haver una època en què tot el concert era així!”, va exclamar Malla veient l’efervescent acollida), i en cap altre rescat fibrós, ‘No puedo vivir sin ti’, peça adoptada per la banda en la seva etapa tardana però que Malla associa a la seva carrera en solitari.

Al final, es diria que el cantant continuava pessigant-se per confirmar-se íntimament que tot allò era real. Gos vell, sap dels vaivens de l’èxit i dels favors del públic i, abans de tancar amb ‘Me dejó marchar’, amb els llums de Barts encesos perquè tots ens veiéssim les cares, va anunciar que el grup trigaria a tornar (la seva pròxima gira, ja amb disc nou, no arribarà fins a principis del 2020) mentre va fer una petició prudent amb velats aires de súplica: “¡No ens oblideu, sisplau!”.