'Mamma Mia! Una y otra vez': ho passarem bé

Fa ara deu anys s’estrenava l’adaptació cinematogràfica del musical articulat entorn de les cançons del grup ABBA. Si el muntatge teatral ja s’havia convertit en un autèntic fenomen a nivell mundial, la pel·lícula protagonitzada per Meryl Streep va assolir uns nivells de popularitat sorprenents que la van catapultar a dalt de tot del box office a més de 12 països al llarg l’estiu del 2008. Amb un pressupost de 52 milions de dòlars, la pel·lícula va arribar a recaptar més de 600 milions i es va convertir en un dels musicals més taquillers de la història del cine.

Ara, coincidint amb la reunió de la banda sueca per gravar un parell de temes després de la seva dissolució als anys 80 i després de l’anunci d’una gira virtual, s’estrena Mamma mia! Una y otra vez, una seqüela que pretén recuperar l’esperit juganer, festiu i desprejudiciat de la seva antecessora per tornar a inundar-nos amb totes les seves dosis de nostàlgia i la seva invulnerable estètica kistch.

El repte de superar les expectatives

Ol Parker recull el testimoni de Phyllida Lloyd, que no només es va encarregar de firmar la pel·lícula anterior, sinó que havia sigut la responsable de posar en marxa el muntatge teatral original, per la qual cosa coneixia cadascuna de les tortuositats del projecte i havia sabut captar a la perfecció la seva essència a mig camí entrel’horterisme il·lustrat, l’estètica de revetlla de poble desmesurada i la utopia hippy passada.

Així que el repte de superar les expectatives inicials no era gens fàcil, sobretot si tenim en compte dos greus esculls. D’una banda, ja s’havien utilitzat gairebé totes les cançons més conegudes del quartet en l’anterior proposta, així que aquesta pel·lícula semblava condemnada a convertir-se en una espècie de cara B del recopilatori ABBA Gold.

La segona carència ja no és cap secret: Meryl Streep no és la protagonista absoluta en aquesta ocasió. Això no vol dir que se les hagin apanyat perquè tota la pel·lícula giri entorn del seu personatge de Donna. En aquesta ocasió a través d’una sèrie de flashbacks disseminats pel metratge que ens permeten endinsar-nos en la seva etapa juvenil, just en aquell estiu que canviaria la seva vida per sempre, entre amors furtius amb els tres homes de la seva vida (Pierce Brosnan, Colin Firth i Stelan Skarsgard, ara també en versió teenager) i un embaràs inesperat.

El mateix de nou

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

¿Com aconsegueix resoldre Ol Parker aquests dos obstacles? Posant imaginació a les coreografies de les cançons menys conegudes (algunes de ben delirants, com ha de ser) i recorrent de nou a les tornades enganxoses quan perilla l’espectacle, és a dir, a temes com ara‘Waterloo’, ‘Mamma mia’, ‘Dancing queen’ i ‘Super Trouper’ com a final de festa. Quant a l’absència totèmica de Streep, s’intenta dissimular com es pot, sobretot a través de l’explotació indissimulada l’encant natural d’una Lily James desbordant d’energia i amb algun cop d’impacte just quan l’ànim comença a decaure, com és l’aparició de Cher en helicòpter donant lliçons de com convertir-se en el centre d’atenció en un microsegon. La seva actuació al costat d’Andy Garcia  del tema Fernando és un dels cims d’explosió del nou mil·lenni.

‘Mamma Mia! Una y otra vez és, com el seu títol indica, el mateix de nou. Però precisament per aquesta raó es pot convertir en un plaer culpable com va passar amb la seva predecessora. Un objecte de delit enganxós que transmet hedonisme, que depassa els nivells de bogeria i desvergonyiment que pugui tenir qualsevol blockbuster convencional i que fa gala de la seva autoconsciència al continuar permetent que Pierce Brosnan torni a cantar una cançó després de les esbroncades davant de la seva entonació desafinada a l’anterior capítol. I és que una de les coses bones que té Mamma mia! Una y otra vez és que no s’avergonyeix de si mateixa, perquè aquí del que es tracta és de passar-ho bé i de transmetre eufòria i catarsi com si no existís un demà.