Anastacia, la supervivent

Tot i que ella mateixa reconegui que és més popular per haver tingut càncer (dues vegades) que per la seva música, Anastacia és una senyora cantant que fa temps que mira d’enginyar-se-les per continuar brillant a l’arena del pop de consum massiu. El ‘mainstream’ és una selva, però el seu personatge de dona forta i el seu cançoner orientat a aixecar la moral de la tropa continuen despertant passions, com vam poder comprovar aquest dimarts a Pineda de Mar, on va oferir el seu únic concert d’aquest any a Espanya en el marc del festival Arts d’Estiu.

Va ser una Anastacia una mica menys xerraire que altres vegades, que amb una audiència de perfils familiars va rebaixar el seu discurs de predicadora de l’autoajuda per mostrar-se com a cantant i ‘entertainer’ tot terreny a cavall d’un cançoner invasiu i bastard, apuntalat en el seu autodenominat ‘sprock’ (barreja de soul, pop i rock) i amb acabaments exòtics: del rock amb un toc èpic del seu èxit ‘Left outside alone’, que va obrir la nit al galop, a la cadència tropical amb empelts de cordes orientals de la segona cançó, ‘Caught in the middle’. Una peça del seu últim disc, ‘Evolution’, el títol del qual no acaba de fer justícia al seu contingut.

Perfils de maduresa

Per sobre de les cançons, la seva figura de supervivent integral, tant en termes vitals com en clau d’indústria musical: Anastacia, que va triomfar passats els 30 i està a punt de fer-ne 50, mai s’ha ajustat al clixé de la dona que desitja semblar adolescent i la seva mateixa veu representa el contrari de la tendència a la veu de nena tan comuna en el pop. Hi ha de vegades més singularitat en ella mateixa que en la seva música, tot i que ‘hits’ com ara ‘Sick and tired’ (una altra menció al seu disc més afortunat, ‘Anastacia’, del 2004) o la sensual ‘I can feel you’, embolcallades en les discutibles coreografies de les seves dues ballarines, van subministrar punts d’ancoratge al concert. Al dirigir-se al públic, Anastacia no va anar més enllà dels recursos tipus “em sento agraïda de ser aquí, aquest lloc és ple d’amor' i “sou meravellosos”.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Com si amb els seus èxits no en tingués prou, es va desviar cap a un ‘medley’ funky una mica festiu a través de ‘Kiss’, de Prince, i va recórrer a un parell de versions (‘Use somebody’, de Kings of Leon, i ‘Sweet child o’ mine’, de Guns n’Roses) del seu disc de ‘covers’ de cançons amb autors masculins, ‘It’s a man’s world’. Material decididament rocker, en el qual va lluir veuassa tot i que va desdibuixar la seva identitat sonora, més ben defensada per la ballable, eufòrica i canònica ‘One day in your life’.

De l’últim  disc va arribar a cantar set peces, i allà es podria citar el mig temps emocional ‘Before’ i el fosc i èpic ‘Boxes’, on ens va colar una de les seves metàfores autobiogràfiques motivadores: “La bellesa reposa en cada cicatriu”. El bis el va coronar a tota màquina el seu primer èxit, ‘I’m outta love’, vestigi d’aquells temps en què les seves cançons pop eren tan sols això, artefactes recreatius als quals la vida encara no els havia passat per sobre.