Antonio Orozco: «'Dicen' és el començament d'un nou camí»

Una cançó que va sortir fa poques setmanes, ‘Dicen’, ha sacsejat la carrera d’Antonio Orozco a cop de rumba passada per les armes electrolatines en un duet amb la colombiana Karol G. No faltarà en els concerts que oferirà aquest cap de setmana, divendres en el Festival de Cap Roig (Calella de Palafrugell) i dissabte en Sons del Món (Roses).

Això ja no és la gira ‘Destino'.

No, de nom de batalla li hem posat ‘Summer Club 18’ i és com si fos la gira somiada. Últimament tot el que està passant sembla que sigui mentida: tocar en un estadi a Torrelavega o que el vídeo de ‘Dicen’ estigui superant totes les previsions. Són 22 concerts i tot va com una seda.

‘Dicen’, ¿és l’avançament del nou disc o ja no s’ha de pensar en àlbums?

No seria tan radical, però ‘Dicen’ no és un avançament de disc, sinó un projecte independent. La manera en què es plantejava un llançament fa només sis mesos ha canviat tant que sembla que parlem d’una altra era. En algun moment em posaré en un nou projecte, però encara és massa aviat per dir-ho.

¿Com s’imagina la gent escoltant ‘Dicen’?

El vídeo és la nova manera de consumir la música. Em sembla que estem condicionats per un prejudici i destinats a jugar-hi. ‘Dicen’ va néixer com una prova i s’ha convertit en un projecte molt seriós.

A ‘Destino’ s’acostava a un pop amb influències britàniques. ¿El seu rumb ha tornat a canviar?

Crec que els meus discos en general no tenen res a veure els uns amb els altres. Ho dic amb humilitat: divago bastant i provo coses diferents. Tot i que la rumba, rumba és, i sempre m’ha acompanyat.

Rumba, però amb un gir innovador.

Amb matisos i instrumentacions molt actuals, tot i que la intenció era que tingués una semblança als clàssics de la rumba. Per somiar, diria que la influència de Los Chichos es veu entre línies: el baix, les caixes, els vents... La idea era viatjar a una cosa que sempre va estar latent en la meva vida, a La Florida, a l’Hospitalet, des de la meva joventut.

¿L’atreu la idea d’aplicar a la rumba tractaments electrònics en la línia de les modernes músiques urbanes llatines?

Sí, aquesta és la intenció de ‘Dicen’, en què es barreja el de l’actualitat i el que va ser. És el començament d’un nou camí. Crec que la tendència de la música en espanyol és aquesta. Cap allà vaig. Ho intentaré. Almenys per disfrutar-ho al màxim. No li posaré portes al camp.

Dilluns passat va estar al Liceu com a convidat de Luis Fonsi. ¿Una figura inspiradora?

El 2008 i el 2009, quan les coses es van posar de cul, Fonsi em donar una mà i em va ajudar a poder començar un treball a Llatinoamèrica. Va ser un plaer acompanyar-lo al Liceu. L’èxit de 'Despacito' és el 'factor X': impossible entendre com de sobte passa una cosa així. Té 5.200 milions de 'plays'. Ha canviat tot tant...

¿És possible que tot vagi tan ràpid que posar-se en la gravació d’un disc sencer sigui arriscat perquè potser quan l’hagi acabat les tendències han tornat a canviar?

Sí, a la velocitat que va tot, potser d’aquí dues setmanes alguna cosa queda antiga (riu). Potser, el concepte de l’atemporal, del disc com un llibre, s’ha de pensar d’una altra manera.

“Que digan lo que quieran / que no importa nada”, comença la lletra de ‘Dicen’.

Té relació amb les crítiques que comporta aparèixer per una sèrie de finestres. Que diguin el que vulguin. Miri, he complert 19 anys de carrera. No ha sigut fàcil, però és el que he triat. No sé fins a quin punt tinc raó, però soc amo de les meves decisions, del timó.

Participar en ‘talent shows’ com ‘La Voz’ i ‘La Voz Kids’, ¿no és jugar amb avantatge?

No ho sé, seria injust un judici d’aquest tipus. Vostè m’ha vist donar-ho tot diverses vegades en tota mena d’escenaris. ‘La Voz’ va aparèixer en la meva vida, ha sigut important i hi compto en el futur. És meu perquè m’ho vaig guanyar.

A més de ser cantant passa a ser una celebritat.

No em demano impossibles, sortir al carrer i passar inadvertit quan tres mesos a l’any estic sortint per la televisió. Sé bastant bé el que vull, a qui em dirigeixo i la manera de fer-ho. És la meva manera de treballar i de viure.

En els últims temps la seva carrera ha anat a tot drap mentre ha rebut cops en la seva esfera personal, les pèrdues del seu productor i de la mare del seu fill. Aquests sotracs han de tenir conseqüències en l’artista.

Evidentment, si no les tingués estaria mort, seria un pal. He perdut persones importants de la meva vida i han sigut les pitjors proves que mai hauria pogut imaginar. Intento salvaguardar cada dia la meva carrera, la meva vida i les meves emocions per seguir endavant amb el meu fill Ha sigut molt difícil, ni tan sols ho puc explicar. Tot ha cobrat una altra importància.

Bé, l’esperen dos concerts a Catalunya. ¿Veurem Pedro Javier Hermosilla en escena?

Sí, intentaré robar-li tot el que pugui (riu). És un tros de cabró, toca i canta que et mors. A la gent li diria amb humilitat que vingui amb sabatilles d’esport i que es posi còmoda, perquè donarem la volta a l’auditori en els primers 35 segons. Hem preparat un repertori que va a una velocitat important.

I l’any que ve complirà 20 anys de carrera. ¿Trama alguna cosa?

No ho sé, farem una festa per celebrar que som molt vells (riu). Però un dels grans fets de la meva carrera és el que passarà a partir del setembre amb ‘Único’, una proposta diferent del que és habitual.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

“No és ni un concert ni una obra de teatre”, diu el reclam promocional.

Sí, és més fàcil explicar el que no és. Seran 110 funcions en teatres de tot Espanya, com ara el de La Latina, de Madrid, i el Romea, de Barcelona. Mai havia fet res semblant. Els meus pensaments de futur són allà.